Edicions 62 (Barcelona), 1972
La Garriga, 1 desembre.
Podré reprendre aquestes notes? Per què costa tant de continuar-les, de deixar caure, al lliscar de la ploma, mitja dotzena de breus anotacions cada mes? ¿És potser perquè, de moment, en general no sento un gran interès per escriure-les? L'interès fort, apassionant, ve després, al cap de temps, en rellegir-les.
La G., 2 desembre.
He vingut a veure si acabo de refer-me de l'operació. Fa cinc dies que sóc aquí. Em sento millor: el son es normalitza, el cor gairebé no em molesta.
Cada vegada em plau més de sentir-me entre la gent del poble. Bar prop de l'estació; mentre prenc un cafè amb llet, sona la ràdio i les converses dels hostes que han plegat del treball i esperen el sopar: «Vaig dormir al mateix llit, perquè era català», diu l'un: «si hagués hagut de dormir amb un dels d'aquella púrria, no hi hauria dormit.» «Jo no dormo sinó amb dones», salta l'altre. I al mateix temps, cada vegada puc prescindir menys del confort en l'allotjament.
La G., 3 desembre.
Els pocs hostes que han desfilat aquests dies per l'Hotel Blancafort han estat gairebé tots homes que s'acostaven a la seixantena. I, tanmateix, les cambreres, joves, alguna força bonica, es complauen a parlar-hi i bromejar-hi, visiblement. Cada vegada em convenço més que l'home té assegurada fins a molt vell l'atenció femenina —privilegi que no tenen les dones respecte als homes.
B., 6 desembre.
Pes ahir: 57.100. He augmentat 1.100 grams. Decididament aqueixa estada a la Garriga m'ha provat. Avui hi torno.
La Garriga, 8 desembre.
La més alta bellesa és feta de simplicitat. Les arcades de la galeria i, a través d'elles, en decreixença, el cel blau damunt una faixa vegetal. Res més. Però això, perfecte.
Palautordera, 13 desembre.
Ahir vaig venir jo. Avui ha vingut Yvonne. A mitja tarda he anat una mica carretera enllà. En girar-me, he contemplat la casa, que ara més que mai ens és refugi. Fumejava de pressa, de pressa, sota el cel boirós, damunt la teulada molla i envellida, la xemeneia del menjador. La casa m'ha fet l'efecte d'un vaixell, enmig de la mullena. Que ens duu a tots, cal esperar que a port. I aquesta altra sensació: la part nova de la casa ja comença a semblar vella. L'he tinguda per primera vegada. I és vella de trenta anys.
B., 20 abril
Han estat cinc anys d'un treball constant i copiós; però, durant aquests dos darrers mesos, ha esdevingut febrós, obsessionant. A estones em pregunto com he pogut resistir-ho. Ha estat per a mi una nova prova de la gran resistència que tinc per al treball intel·lectual. Ho ha complicat tot el fet de no poder-me entendre jo, directament, amb la impremta. No han mancat alguns disgustos d'altra mena, com és ara la constatació que en... no sols ha recollit en el seu llibre recent un conjunt de ressonàncies de la meva obra inèdita —de la qual ha pogut disposar amb aquiescència meva, i això ho faria disculpable— sinó que n'ha afusellat el paràgraf final del capítol vint-i-dos. Ja havia observat un fenomen semblant en una ressenya d'una conferencia seva, i vaig pensar que no valia la pena de dir-li'n res; però no creia que la seva desaprensió anés tan lluny. Ara com ara, contra el seu costum, no m'ha enviat el llibre.
En Cambó ha volgut que la Historia de Catalunya aparegués per la Diada del llibre. No sé fins a quin punt és un encert.
B., 22 abril.
Pensava passar-me un mes sense tornar a posar les mans en la Història de Catalunya; però ara, alliberat del neguit, ¿haig de deixar escolar-se un temps preciós? No sabria pas fer-ho. He començat la darrera revisió del capítol vint-i-dos, primer del volum segon. Ara treballo amb calma i amb goig.
B., 23 abril.
Cap al tard he sortit. M'he pesat: 56.200. He augmentat sis-cents grams en una setmana. Havia baixat fins a 54,400, resultat del darrer esforç per fer la Història. Llibreria Catalònia. Molta gent. M'acosto a en López Llausàs. Em presenta com l'autor del dia. S'ha venut molt, malgrat la pluja. Candel amb noies de l'Institut Escola de Madrid. Conversa amb en Foix sobre la Revista de Catalunya.
B., 8 maig [1933]
Conferència de Paul Valéry. A l'Hotel Ritz. Ple. Però no se'l sentia prou, o, millor dit, no es percebien distintament sinó alguns mots. La gent ha començat a distreure's, a enraonar en veu baixa, a desfilar. Feia angúnia. I ell, tanmateix, queda molt bé de gest, d'entonació. Veu pastosa, molt agradable. Es gairebé tot el que en podria dir. Més aviat podria parlar del públic i de la gran abundor de dones boniques. L'Escola de Bibliotecàries hi era gairebé en pes. Sense adonar-me'n m'he assegut al costat de la senyoreta P., que estava exquisida.
B., 14 març [1936].
Ahir, conferència al Conferentia Club, al Ritz. El pensament anterior hi lliga. Anava molt ben preparat. Però temia agudament, no sense motiu, les meves falles físiques. No em va fallar res. I la conferència ha estat un èxit. La sala era gairebé plena, i ho hauria estat del tot si s'haguessin repartit les targes amb més temps, i si jo n'hagués fet circular alguna (no n'he donada cap). La mica de conversa al hall del Ritz, amb la gent de la Junta i altres personatges, em va anar molt bé: em va disposar perfectament per a la conferència. I diu Carles que molts conferenciants, per exemple Maurois, no hi volen saber res, i s'aturen just un moment per saludar.
La nit era infinitament estelada. Els esvorancs del carrer de Corts apareixien tètrics, sota la immensa dolçor del firmament. Un grill, un de sol, cantava entre les runes.
Al Rectorat, un senyor magre, olivaci, demanava a l'Argüelles:
—Continúe usted lo que ha empezado a contarme.
Era la relació del bombardeig del 18 de març.
—Miri que hi ha gent que no li agrada sentir aquestes coses.
L'home ha insistit. L'Argüelles anava a sortir de la Universitat prop de les dues; però va tornar a entrar-hi un moment per parlar amb algú. Aquell moment va salvar-lo. Si no el bombardeig 1'hauria atrapat al nivell de «La Publicitat», si fa no fa. Va agafar-lo prop de l'acabament de l'edifici universitari. En sentir el soroll vertiginós de la bomba que davallava, va llançar-se bocaterrosa, tot prement el barret contra el cap. Passada l'explosió va aixecar-se tot blanc de pols. Una mica enllà, jeia una dona gemegant. Altres ferits van començar a aixecar-se.
—S'alçaven —deia— tots blancs, amb una capa de blancor damunt la cara i els vestits. La sang corria damunt aquella blancor. Mai no m'havia adonat que la sang fos tan vermella.
Va començar el salvament. Per fortuna va passar un camió militar: allí podrien encabir-se quaranta o cinquanta ferits. Però l'Argüelles havia reconegut un ferit. Era un policia. Tenia la cara plena de sang. L'Argüelles va dir el seu nom. El ferit, en reconèixer-lo, va abraçar-se-li i va pujar al costat del xofer. Les ferides eren insignificants, al cap de pocs dies era al carrer; però estava tan espantat, que no feia sinó clamar que se l'enduguessin, que es dessagnava, que es moria. I, malgrat que l'Argüelles va dir al xofer que no marxés fins que el camió estigués ple, de sobte va arrencar i va allunyar-se ràpidament. No duia sinó uns quants ferits, entre ells una nena de vuit anys que deia:
—La mamà, la mamà es allà.
—Sí, nena, ja la portarem, la mamà.
Era morta.
Hi havia un home amb mig cos sota un arbre abatut. Calia separar l'arbre —un gran tronc. Homes van posar-se a la feina. El ferit mateix dirigia la maniobra.
—Semblava que no tingués res —diu l'Argüelles.
—Ánimo —crida va encoratjant els qui treballaven per salvar-lo.
Finalment van aconseguir treure'l.
—Em sembla que una cama va restar per allí. Al mig del carrer s'aixecava una flamarada, i, entre les flames, hi havia uns quants cossos.
—No ens hi podíem acostar: el foc ens ho impedia. Algun encara vaig veure com es bellugava.
Hi havia cossos completament vestits i d'altres completament nus. Hi havia cares completament blanques de pols i cares completament negres, carbonitzades. A vegades, en aixecar un cos, restava migpartit.
Un home, amb abric i barret, de dalt d'un pis estant, demanava auxili: hi havia estat projectat des del carrer. Altra gent, de l'interior dels pisos, esdevinguts exteriors, demanaven què havien de fer.
—Espereu, ja vindran els bombers. Un ferit —un mort?— en cos de camisa, és posat en una camilla.
—Aquesta americana deu ser seva —diu algú.
—Sí, em sembla que tant se val —diu un altre.
—Porteu l'americana —diu el ferit.
I aixeca el braç i reté l'americana. L'endemà va morir.
Veient que restaven plantats a l'escala, he dit que me n'anava a la Universitat. Fet i fet allí estaria millor que enlloc. Quan travessava la plaça de la Universitat, s'han apagat els llums, llevat els blaus. Tot ha restat en una foscor fantàstica. Temia que algun vehicle no se'm tirés al damunt, però m'he adonat que tots estaven aturats. La sensació predominant era, tanmateix, la de les plantofes: que travessava en plantofes la plaça de la Universitat i que, en plantofes, anava a entrar en el Temple de la Ciència. Entrar? Les portes eren tancades. He trucat als vidres. Tot seguit han vingut. Però no encertaven a obrir. Jo mentrestant recordava el que havia llegit pocs dies abans: al cap de tres minuts de donada l'alarma, els avions podien ésser damunt la ciutat. Els tres minuts qui sap on eren. El fet que ningú més no acudís a la porta de la Universitat i que la porta ja fos tancada em feia creure que era un reressagat. Mirava el cel i esperava d'un moment a l'altre sentir un brunzit de motors i espetec de bombes... A la fi va girar la clau i jo mateix vaig haver d'obrir. Les feines aleshores van ésser per a sortir per l'altra banda del vestíbul: no trobaven la clau. En conjunt, els refugiats no érem sinó cinc. Entre ells una ex-deixebla de l'Escola de Bibliotecàries.
Pati de Dret. La bomba ha destrossat unes quantes llambordes i ha fet un sot no gaire gran ni gaire profund. Algunes columnes i la paret estan aclivellades per la metralla i pels trossos de llamborda. Per aquella banda, ni ajaient-se a terra no s'hauria pogut salvar ningú. En canvi, dins les aules, hom no hauria rebut sinó ferides causades pels vidres. En una taula hi ha un cairell de vidre, clavat, dret. No cal dir que tots els papers que havien posat aquests darrers dies, treballant-hi hores i hores, substitució dels vidres, han estat esbotzats. Però aquí la víctima vivent és un xiprer. El van plantar, amb uns quants més, en reformar el pati. Havia crescut força i molt bé. L'esclat de la bomba l'ha tallat, millor dit, l'ha esqueixat. Resta abatut, però lligat al ferro que de petit el feia créixer dret, i que ara sembla una picota —i l'arbre un sentenciat que hi hagués mort.
B., 1 desembre [1937]
Segona classe a la Universitat. Potser ha estat inferior a la primera des d'un punt de vista estrictament científic; però ha estat més vibrant i commovedora. Jo ja he sentit que havia fet molta impressió, però R.[Rosa] L.[Leveroni], que m'ha telefonat, m'ha dit que els deixebles estaven entusiasmats. Una noia deia:
—Es veu que són coses que l'apassionen i fa que nosaltres també ens hi apassionem.
Un noi es planyia que jo no fes totes les classes d'Història. D'altres troben que la meva és la millor de totes les classes a què assisteixen.