Edicions 62 (Barcelona), 2002
Meridià 00' 00' 00'
La bellesa habita allí on Pull descansa.
JOSEPH BRODSKY
Sempre havia cregut que mai no podria tornar.
Un dia vaig escriure: «mai es torna
on la mirada ha oblidat el seu nom.»
Estava convençut que mai retornaria
per veure els amples camps que, deserts i esquilmats,
es perdien per sempre entre el fragor de la batalla
i els incisos de la memòria.
He cregut que mai podria tornar.
I ara a la Plana resten pocs indrets on arrecerar l'esguard.
He estat caminant pel Serrallo fins a la Cova del Colom
i he vist com el sofre ha malmès els camps de senill i llentrisca
per on el meridià de Greenwich havia dreçat camins i herències.
Queden a la Plana pocs llocs on habitar la mirada:
especuladors, broquers i mafiosos de mena
han farcit d'alts standings i de polígons industrials
l'escuma d'una vista massa cansada sota el vitrall del nou mil·lenni.
A la plaça s'han encès els llums
i la catifa verda de la marjaleria
es desagna vers el mar com un rierol d'espurnes.
Al fons la BPOil crema i sadolla l'horitzó amb pudor de sofre
i flames de coure i plom entre les entranyes de la terra.
Crec, com vaig dir, que ja mai més podré tornar.
Queden a la Plana poques cambres on eternitzar l'esguard.
Els indòcils argonautes ja no tornaran als vells calafaters,
l'espígol i les tellines del temps ja no existeixen entre les runes
i les escombraries dels dies: sols el meridià ens recorda
que som habitants d'un somni bastit entre el llefre i el paradís,
que som captaires d'un món on la cendra i el sol
enderroquen les mateixes penúries
i on l'alba serva dels cors les mateixes distàncies.
Queden a la Plana pocs indrets on arrecerar la mirada
mentre l'abocador del port vomita ferum i melsa
entre les ones dòcils que abans es podien veure des del Grau
i ara no són sinó un tòpic malmès per a turistes sexappeal
o per a la gernació que omplirà els multicinemes i els fast foods
més neoromàntics i neoliberals i especulatius
del nou mil·lenni.
Mentrestant, a ciutat la ignomínia sotmet mots i segles
entre un esclavatge de silencis i renúncies;
mentrestant, a la meua ànima, un regust de mort i de desolació
desfà el miratge on encara guardava un poc d'innocència
entre les empremtes de l'ànima i les pupil·les del foc.
Crec que encara que torne aquests ja no seran els indrets de la paüra:
els ulls amb què respiràvem la bellesa se'ns han fet durs i indòcils,
farcits d'aquella crosta que sols tenen els cors malmesos
entre les runes i els records del seu món.
Al bell mig de les vies i més enllà de les ombres
Greenwich cus el fil daurat que uneix goles i retorns,
aquest cordó umbilical que ens basteix sendes i paraules
entre les fronteres imaginàries d'un mil·lenni que, inhòspit,
serva de les llàgrimes i de les promeses tots els dubtes.
Sense la terra promesa
A Enric Valor
A Vicent Ventura
Aquesta terra t'ha donat la sang, i l'estimes.
Aquest poble t'ha lliurat l'alfabet, i el respires.
Aquesta terra t'ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t'ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquest poble t'ha oferit la història, i l'aprofundeixes.
Aquesta terra t'ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t'alçares i combateres.
Aquesta pàtria t'ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t'han engendrat la consciencia i el nom, i els escoltes.
Aquest país t'ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t'ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com l'estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot, no callares.
Aquest poble t'ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles, obsessió de realitats,
veu, memòria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.