Porta de l'Almoina o de Palau

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

La part més antiga és la Porta del Palau, que per ser l'única mostra d'art romànic que pot exhibir la ciutat, és una obra perfecta i delicada, d'exactes equilibris geomètrics. Va ser iniciada l'any 1262, en començar les obres de la catedral, i la influència de la seu de Lleida és ací manifesta. La relació especial entre València i les terres de Lleida, a mi me la van ensenyar ja de menut davant d'aquesta porta, i no pels detalls de l'arquitectura, sinó per les tres-centes donzelles que, segons la llegenda, va fer venir d'allà el rei Jaume I per casar-les amb els seus soldats que no tenien dona. Per acompanyar les donzelles, van venir també set matrimonis, que representen la població fundacional de la nova ciutat cristiana: són els catorze caps en pedra que apareixen a la part alta d'aquesta porta romànica. I tant se val si les set parelles són o no són figura dels primers repobladors, o si les tres-centes donzelles de Lleida no van existir mai, perquè allò que compta és la llegenda, que respon a una veritat certa i coneguda.

Autor: Enric Vicent Sòria i Parra
Obra: Mentre parlem (Fragments d'un dietari iniciàtic) , 1991

La porta romànica de la Seu, tan malmesa, encara conserva sorpreses i atractiu. Els capitells, com de costum, conten la història sagrada als vulgars, com un còmic perfectament adaptat a una clientela analfabeta, on, en comptes dels actuals globus informatius, trobem rica simbologia, que degué ser perfectament intel·ligible en el seu temps. Part de l'esquerra, la historieta arranca amb el Verb del Gènesi aletejant damunt les aigües, tot inscrit en la circumferència còsmica. Ací el Verb està representat per una au molt terrena, potser una àguila, o un voltor, mentre que les aigües són meres ondulacions. Un cercle enclou Verb i aigües dins d'una unitat de sentit. Ací hi ha, estilitzada al màxim, una cosmogonia. És possible que els cristians no trobaren cap imatge millor per a il·lustrar la creació, i que aquesta espècie de jeroglífic es repetesca en totes les portades romàniques del món, però ara no tinc cap manera de verificar-ho, ni ve al cas. A València només s'ha materialitzat un Cosmos romànic i és aquest.

Em costa de seguir el programa que ordena el discurs d'aquests capitells deteriorats, però és clar que algun n'hi deu haver. En tot cas, les escenes són veterotestamentàries. S'obrin amb l'au primordial i es tanquen, en l'últim capitell de la dreta, amb la mà del Senyor que lliura el llibre de la Llei a Moisès. Les dues imatges són, per tant, fundacionals.

Autor: Antònia Carré i Pons
Obra: És l'amor que mou el cel i les estrelles , 2015

Passada la plaça de l'Almoina, Guerau es disposa a entrar a la Seu per la porta del Palau. S'atura un moment a contemplar els arcs arrodonits d'aquesta construcció edificada al damunt de l'antiga mesquita de la ciutat i n'admira els capitells que narren escenes bíbliques. El sacrifici d'Isaac, Moisès que recull les Taules de la Llei, la creació de l'univers, el pecat d'Adam i Eva, el colom que sobrevola l'abisme. Es mira els catorze caparrons humans que hi ha sota del fris que tanca en línia recta el portal i llegeix les inscripcions que els enllacen de dos en dos. En Pere amb na Maria, sa muller. En Guillem amb na Berenguera, sa muller. En Ramon amb na Dolça, sa muller. Bertran amb na Berenguera, sa muller. Domènec amb na Ramona, sa muller. Francesc amb na Ramona, sa muller. Bernat amb na Flor, sa muller. Els catorze caparrons representen els set matrimonis que van acompanyar les mil donzelles que venien des de Lleida per casar-se amb els soldats de Jaume I el Conqueridor i donar origen així al Regne cristià de València. Tots ells van embarcar-se en un viatge que no sabien on els portaria, pensa Guerau fantasiejant per un moment que els catorze rostres prenen vida, que baixen d'allà dalt on reposen per explicar-li les seves desventures i grandeses.