Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El claustre del monestir de Vallbona de les Monges és de planta trapezoïdal i les quatre ales són una veritable mostra dels estils en què al llarg de quatre segles es bastí una construcció tan original. Són romàniques, dels segles XII i XIII, les ales de migdia i de llevant. La de tramuntana és un exemplar magnífic i d'amples proporcions d'estil ogival, del segle XIV. Les seves arcades recorden les de la Seu Vella de Lleida. Finalment, la de ponent, del segle XV, mostra els nous corrents renaixentistes. És en aquest magnífic marc que proposem les lectures següents: un fragment de l'Espill, de Jaume Roig (València, inicis del XV - Benimàmet, 1478), un poema de Mateu Janés i Duran (Molins de Rei, 1896-1974) i el desenllaç de la novel·la Vigatans i botiflers, de Maria de Bell-lloc (Barcelona, 1841-1907).
De tots ensems
pres comiat. Per Déu guiat
vers Santes Creus, amb moltes neus
i prou gran fred, fui a Poblet;
camí ferrat a Montserrat,
prop Tarragona, fui a Vallbona.
¡Quin monestir per convertir
tot pecador!
Vallbona de les Monges
Pluja i pluja a bon batent:
tot és lluny endins la pluja!
Fora estant, només remors
i cançons de l'aigua nua.
Canten gàrgoles arreu
amb tonada commoguda
que reviu en el meu cor,
gota a gota, feta engrunes...
Portalada en to sever:
vora, ragen cinc sepulcres:
és punyent el fred repòs
d'uns sarcòfags que així es mullen!
Murs obscurs. Espais velats.
Cel opac, l'ànima, grua...
Ara, a dins, en l'alta pau
que pertot, solemne, apunta:
ombres dòcils, llum en gris,
la gran nau se'm fa absoluta.
L'esperit m'emprèn el vol
dut pel somni que el trasmuda:
passen segles recollits,
—les bernardes els aturen—
Passa l'urc del bé no fet
i el perdó de tota culpa...
Monestir, de quants afanys
ets flama o cendra augustes!
Cendra o flama en un fervent
reemplenar les hores pures:
—del romànic que se't pon
quan el gòtic s'insinua...—
Munt de segles canviants
que arracones amb usura
el record enyoradís
de tanta frescor viscuda...
Ets presència amatent
d'uns temps rudes que accentues
amb respir de pietat
forta i austera i profunda...
I, altrament, encara, em pren
i atempera el cor, la pulcra
dignitat que, a flor dels anys,
d'enmig el ploure, traspues.
Tessé, després de saber la fugida de Carme, sens que pogués esbrinar on era, tornà a França, on el reberen amb molt poca bona voluntat. Se li seguí causa que li anà bé gràcies a les seves bones relacions i antics serveis. La seva estrella s'havia eclipsat completament i havia perdut la gràcia de Lluís. Pocs amics li quedaren i quant a les dames que en altre temps estaven desitjoses dels seus obsequis, altres nous galantejadors les tenien guanyades. Disgustat de tot això, no sent tampoc massa jove i més vell de disgustos que d'anys, es retirà enterament de la política i de la cort i acabà tristament els seus dies en una hermosa casa de Saint-Germain. No direm pas si el remordiment o el record de Carme venia sovint a trencar el seu somni; direm tan sols que, ben aviat, el seu front fou cobert d'arrugues i blanca la seva testa.
Carme prengué el vel al Reial Monestir de Vallbona, de la província de Lleida i arquebisbat de Tarragona, on, al cap de poc temps, se li ajuntà la seva tia Margarida. Allí, enmig de les arcades gòtiques i dels encensers que boires de fum pujaven fins al cel portant entre elles els precs de les castes esposes de Déu, passaren la seva vida pregant per a aquells que tant havien estimat en vida i als qui recordaven amb aquella dolça tristesa pròpia de les ànimes resignades.
Quant als herois de la guerra que tantes proves de valor havien donat, els uns moriren al camp de batalla; els altres acabaren els seus dies a l'exili, lluny d'aquella pàtria per la qual tant havien sofert; i altres, com en Bac de Roda, foren penjats com a traïdors i lladres sols per haver lluitat per la pàtria independència.
Déu els perdoni, Déu els doni glòria, així com també a la seva terra.
Altres indrets de Vallbona de les Monges: