Passeig de Ragull. Confluència dels rius Ter i Freser

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Pàtria (dins Totes les obres III, Poesia, 1) , 2002

Lo Ter i lo Freser

 

Lo Ter i lo Freser una aspra serra

tingueren per bressol,

bessons que vegé nàixer de la terra

la llum del mateix sol.

 

—Si vinguesses amb mi, com jugaríem-

digué lo riu Freser a son germà—

amb les perles i flors que trobaríem

tot rossolant del Pirineu al pla.

 

—Si anem plegats, no en trobarem pas gaires

—respon l'altre dels rius—;

anem cada u per ell, com nois rodaires

que van a cercar nius.—

 

I afegeix, refiat de sa llestesa,

lo Freser: —Qui a Ripoll arribe abans

pendrà a l'altre lo nom i la riquesa;

això també s'estila entre els humans.—

 

Quiscun per son vessant, los dos parteixen,

saltant com dos cabrits

que al sortir de la pleta s'esbargeixen,

pels ginestars florits.

 

Llarguíssima pel Ter és la baixada,

però per davallar un riu és llest;

troba en cada baixant una marrada,

mes si plau lo camí, s'acaba prest.

 

Per la Balma passant de les Donzelles,

no escolta el càntic dolç

amb què responen les aloges belles

als tords i rossinyols.

 

Les fades eren d'eixa vall mestresses,

tan sols d'elles i d'ells s'oïa el cant;

encara no hi cantaven abadesses

en lo vell monestir de Sant Joan.

 

No hi havia a Seguries temple encara,

ni a Camprodon castells;

res hi vivia de lo que hi viu ara

sinó les flors i aucells.

 

Mes lo Ter davallava, davallava,

no estava pas per toies ni cançons,

tot cant en son murmuri s'ofegava,

tota flor se marcia a sos petons.

 

A l'altra banda de la serra brolla,

com peresós corser

que entre les herbes sa carrera amolla,

l'ajogassat Freser.

 

Dels cims de Finestrelles congestosos

s'atura a recollir lo fred suor,

les cristal·lines fonts i rius lletosos,

argent que el sol d'estiu barreja amb or.

 

En una sola garba los enfeixa

trenant son curs amb ells,

per més enllà a cascades la madeixa

desfer de sos cabells.

 

Anguileja, s'estimba, corre i salta

jugant amb lo palet rodoladís;

rellisca com lo plor per una galta

marges avall, com per un cingle llis.

 

Se cansa i en l'ombrívola verneda

s'atura a reposar,

o llarga estona enamorat se queda

les flors a festejar.

 

Amb les pastores de la Vall de Ribes

s'atura a fer-los de polit mirall;

de bressol a les fades que catives

té en ses presons de marbre i de cristall.

 

I sempre baixa amb gran murmuri i fressa,

mes troba ja a Ripoll

lo Ter que hi davallà gastant més pressa,

més pressa i menys soroll.

 

Prenent son nom, féu-li present de sa ona

que rodolà amb les seves cap a Vic,

de Vic cap a les selves de Girona,

al pla de Roses tan placent com ric.

 

Quan hagué vist d'Ausona les boscúries,

les flors de Sant Daniel,

la mar que en perles torna avui, a Empúries

les llàgrimes del cel,

 

digué: -Si jo hagués vist eixes vorades

quan ahir davallava d'Ulldeter,

s'hi haurien adormides mes onades,

i eix riu s'hauria anomenat Freser.

Autor: Alfred Badia i Gabarró
Obra: Adés serà l'alba , 1980

Freser

 

Quin doll,

Freser,

quin broll

fresser!

 

Ripoll,

¿potser

té un foll

teler?

 

El riu,

ombriu,

brogent,

 

fa acuit

al bruit

del vent.

Autor: Daniel Palomeras i Casadejús
Obra: L'automòbil negre , 1990

La boira s'esvaí un xic i la vall de Ripoll s'obrí davant d'ells, fluvial i tendra. Confluència de corrents joves, rieres tot just nascudes: més plàcid el Ter, assenyat; més impetuós el Freser, precoç en la seva fi. I al bell mig la vila monacal, solcada per canals atàvics, antics aqüeductes i rescloses. Bassiol de torrenteres que es precipitaven des de les muntanyes de l'entorn. Vila comtal que en els vespres de pluja tardorenca adquiria una fluïdesa transparent, una grisor vítria. Vila fluvial tant en l'origen com en l'agonia: no en va la seva destrucció havia estat concebuda en altres temps com un aiguat, com una inundació capaç de submergir els seus mil anys d'història.

Autor: Daniel Palomeras i Casadejús
Obra: L'automòbil negre , 1990

Els rius baixaven impetuosos i enfangats. Havien revingut amb la pluja dels darrers dies. Les serralades quedaven enrere i l'aigua agafava empenta abans d'arribar a la plana. L'aigua, en un misteri de permanència i fugacitat, parlava encara de torrents, saltants, obagues, racons feréstecs per on havia lliscat moments abans. En les hores lentes de la nit les rieres feien via com un espill mutant on s'ofegaven les boscúries i els roquissars. Més tard s'hi havia emmirallat l'albada, entre les ombres dels ponts, i els seus raigs s'hi reflectiren com espurnes inconstants. Als marges, com guardians d'honor, es dreçaven els pollancres translúcids, hi flamejaven els roures de la tardor i els prats rebien el seu tendre amanyac.