La sala on Julita eixamplava també el seu esperit...
Autor:
Martí Genís i Aguilar
Obra:
Julita
, 1874
Pàgina:
152
La sala on Julita eixamplava també el seu esperit amb l'esperança de nova i feliç vida, donava a l'hort de la casa, i la seva vista mirava amb plaer les branques florides dels presseguers i pereres; les dàlies arrufades de distints colors, i les tirades d'embolicats rosers, al ple de llur xamosa florescència.
Més enllà se sentia la fresca, sempre agradosa, de dos rius que allí es confonen, es barregen i es remolinen per anar-se'n amb més fúria roques avall a portar llurs blaves ones, llurs blanques escumes i les truites virolades que s'hi amaguen, als pobles que més avall les esperen per amarar llurs fèrtils regadius.
Després albirava les espesses pollancredes que al peu de les aigües enlairen llurs primes i gegantines ossades, cobertes de menudes i tremoloses fulles triangulars.
I damunt de llurs llargarudes ombres, aquell cel infinitament bonic, blau com la gelosia que inspira a l'atmosfera de boira i de calitja d'altres terres que no són les formoses muntanyes de Catalunya. Aquell cel s'emmirallava en els seus ulls, i escampava per tota la seva fesomia una semitransparència nacrada, i posava entorn de l'esblanqueïda testa un cercle diàfan de llum que la poetitzava.
