Monument a Cèsar August Torras

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Obres completes. Obra castellana , 1961
Pàgines: 194-195

Guia de les muntanyes (Fragments)

 

"El paisatge és desconsolador, trist en extrem, sense arbres ni mates ni un sol ocell; sols la immensitat de les grans muntanyes que van acompanyant en avall el Freser, i els llunyans extensos horitzons que a Migjorn s'obiren. Tot convida més al callament que a l'expansió. Sols de tant en tant els isards travessen l'espai ràpids com el llamp, o se'ls distingeix plantats, el cap eixerit i amatent, en el caire d'una penya."

Això no es troba mai a un Joannes o un Baedeker; això és viu i és així que incita, que atreu, que turmenta. I amb el mapa al costat, encara més; perquè llavors  el mapa vol representar un principi de realització plàstica; els recolzes del camí, l'altura de la serralada, i el riu blau a baix.

¡I els noms, els noms allí estampats! ¿Hi ha quelcom que faci somiar més que els noms? La collada verda, La font de la perdiu, Coma de vaca, Tretze-vents, Pla d'anyella, Gra de fajol, Pic de l'infern, Coll d'ares, Costabona, Fontalba... ¿quines verdors, de frescor, de sublim desolació, de tremenda majestat, de meravellosa poesia evoquen en imaginació i fan desitjar en realitat aquests noms inventats pels pastors de la nostra terra, aquests noms catalans que em penetren i adeliten més que no pas tots els altres noms del món, així com els llocs que designen jo els trobo els més hermosos de la terra perquè em semblen alguna cosa de mateix fet mont, fet prat, fet font, fet immensitat de la vista, fet puresa de l'aire, del meu aire, de la meva altura!

De totes les belleses naturals que he vist fora de la meva Catalunya, de tots els noms que he après, ni els més hermosos ni els més augusts llocs m'han penetrat i commogut com aquests de la nostra terra em representen ara un abraçada amorosa, ara un dolor que sento meu, però més gran, ara l'adust rigor d'un pare sever... i, a vegades, en la sina de les muntanyes més adustes veig obrir-s'hi la verdor d'una vall com un somriure maternal.

Així m'ha fet gaudir i sofrir pel record i pel nou anhel no satisfet El Pirineu català de don Cèsar August Torras. Només qui com ell ha amat les muntanyes amb un amor actiu, podia produir una obra tal en què hi revisquessin amorosament. Aquesta familiaritat seva amb la grandesa de la terra em va inspirar envers ell sempre una singular estima plena de respecte. Per això gaudeixo tant de ponderar la seva obra; i vull coronar la ponderació amb la narració d'un fet que hi ve a tomb.

Em trobava recentment en un balneari francès, en una vall dels Alts Pirineus. En la vall vesprejava ja, però en les altíssimes crestes (tan properes i tan llunyanes) es veia encara sobre les penyes i la neu el pàl·lid adéu del sol a les muntanyes. A baix, en el pati de l'hotel, la gent de ciutat frivolitzava desesperadament per divertir-se, sens aconseguir-ho. Només uns nens es divertien; ells sí, petits om eren, reien a cor què vols d'un home alt, fort en els seus cinquanta o seixanta anys, de bona i austera figura. Era un guia muntanyenc de l'Aragó, de l'altra banda de la serralada. Havia acompanyat uns senyors a la banda d'ací, i abans d'entornar-se'n  amb els seus muls cercava els senyorets –com deia ell- entre el món renouer de l'hotel luxós Però el pobre home no sabia francès, i al voler tossudament explicar-se amb el seu aragonès ancestral de la muntanya, provocava una incontrolada alegria en la refinada quitxalla que se'n reien en les seves barbes mirant-se'l com un animal rar. Vaig veure l'home moure's molt mortificat en aquell petit món exòtic i m'hi vaig apropar bo i oferint-me-li com a intèrpret. Em a dir el que volia i com havia de tornar-se'n de seguida amb les seves mules per creuar altra vegada la serralada amb la fresca de la nit; i de seguida es va queixar indignadament de ser motiu de riota per part dels nens francesos.

-Són criatures –li vaig dir-, riuen de tot; no els faci cas. –"És que a mi les criatures m'arriben a l'ànima"- replicà entristit. No vaig saber què contestar-li; però acarant-me als nens que encara estaven amb la boca oberta a l'aguait de la nova ocasió de riure-se'n amb noves riallades, els vaig dir severament: "No hi ha per què riure's d'aquest home; és un home valent; és un guia; un home que travessa les muntanyes." Els nens, encara amb la boca oberta, es va posar seriosos, quedant com a encantats. I el més imaginatiu de tots ells, mirant vers l'alta llum pàl·lida del crepuscle a la serra, amb les celles premudes com per a veure-hi millor, va murmurar lentament: "Un home que... travessa... les muntanyes" I quedà com a encantat.

Així veig jo l'autor d'El Pirineu català. És un home que travessa les muntanyes... nostres muntanyes. Tr. de L.S.B.

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Obra: Pirinenques , 1910
Pàgines: 86-87

La vacada

 

La vacada mandrosa

pastura lentament

per la prada florida que s'estén

sota l'ombra frescal de l'avetosa.

Pastura esquellejant

poc a poc, poc a poc, tot esflorant

l'encantament de l'herba somniosa...

i el pastor ajaçat boca-terrosa

la contempla i s'adorm... I va baixant

prats enllà, cap al riu tota calmosa;

s'abeura i torna amunt a la pastura.

Des d'un cingle la guaita el gos d'atura.

I la vaca amorosa

alleta el vedell ros, i tot brandant

acompassadament

la llarga cua,

pastura lentament

sota l'ombra frescal de l'avetosa...

I el pastor, ajaçat boca-terrosa...