Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La tomba de Joan Fuster es troba en el pavelló de morts il·lustres de l'Ajuntament de la ciutat. Poc després de ser-hi soterrat, un escamot de feixistes la va profanar. És el nínxol que fa dos de l'esquerra de la segona fila començant a comptar per baix. Quan hi serem davant ens servirem de les següents lectures: un text sobre epitafis de Martí Domínguez, una nota de dietari d'Enric Sòria recordant el dia del soterrament i un fragment d'Això és llarg de contar, de Josep Franco.
Epitafis
«Ací jeu J.F., que va morir com va viure, sense ganes.» La sentència sepulcral és de Joan Fuster. La frase no és una mera serpentina d'enginy: adverteix la incurable futilitat de tot ésser humà. Els epitafis, o «pitafis» que diuen per aquestes terres meridionals, tenen sempre aquest to breu i fervent, jaculatori, de vegades injectat d'alguna eventualitat animosa, d'un últim somriure lapidari. Un autor romàntic explicava que la tomba és un monument situat en el límit de dos mons; aquestes frases tenen, doncs, la veu escruixidora i etèria, un punt d'imprecació i de murmuri misteriós.
«Fa molt de temps que ha mort, i els seus fills encara el busquen en la seua vella butaca» és el tendre i corprenedor epitafi de Diderot, l'intel·lectual més fi del XVIII. El de Franklin, pronunciat per Turgot, és molt més contundent, propi de la inflor del segle: «Conquerí el llamp als cels i el ceptre als reis». I el de Jonathan Swift és simptomàtic d'un dels homes més impertinents de la història: «Imiteu, si podeu, la seua viril defensa de la llibertat». En canvi, Adrià va deixar gravada a perpetuïtat la seua última batalla amb la humanitat: «Turba medicorum perii» ("Vaig morir en mans de multitud de metges" i Paul Scarron, escriptor que va patir intensos dolors reumàtics, se'ls va endur amb ell a la tomba: «Viatger, no faces soroll/Guarda't que ningú el desperte/Doncs vet ací la primera nit/Que el pobre Scarron dorm». Com també aquell altre convincent epitafi d'un erudit anglès afectat per una malaltia penosa: «S'acabaren les cures» (Valete curae). Però entre els epitafis més adolorits destaca aquell d'una jove privada de llibertat: «Zosima, que, durant la seua vida, sols va poder tenir el seu cos esclavitzat, ara, en canvi, el troba en llibertat».
Juan de Zabaleta, en els seus celebrats Errors, critica l'epitafi de Símile: «Ací jeu S. que va morir als seixanta anys, i tans sols en va viure set», els últims anys que no va haver de treballar. Zabaleta, amb aquella intransigència moralista que s'experimenta tot al llarg de la seua obra, va advertir: «Yo quiero decirle ahora a Símile que (...) el ocio es sepultura de vivos. Muerto està el ocioso». I curiosament l'escèptic de J.F. veia en l'oci, no la causa, sinó la conseqüència de la mort: «L'oci autèntic només és la mort» va escriure en el seu Diari. Tanmateix, en aquests dies de Sagitari, potser res més encertat que aquell sorneguer epitafi de Bernat i Baldoví, un altre enginyós i sarcàstic suecà: «Molt amarg i molt pudent/era el nom d'este xiquet/que morí ahir de repent/puix li deien Fel-i-pet».
1-VII-1992
Anem, Heike i jo, al soterrar de Fuster, a Sueca. Sol fort en la plaça del poble. Una gentada es concentra als voltants de la casa. Polítics, escriptors, veïns. El president Joan Lerma, amb estricte posat de circumstàncies, encapçala el seguici. A poc a poc, anem seguint el bell i fresc camí que porta al cementeri. La gent xerra en rogles reduïts, camina amb parsimònia i saluda els coneguts. Una vegada traspassades les tanques del cementeri, el seguici comença a dispersar-se. Un grup es congria al voltant del taüt i el cobreix amb una quatribarrada. Un dolçainer toca la Moixaranga d'Algemesí a manera d'himne. És una música que sempre m'ha agradat, però que ací trobe fora de lloc, i més sabent què pensava Joan Fuster del folklore. Al final li han posat la percalina, com es temia. Són incorregibles. Si hi ha un cel dels descreguts previsors, des d'allà se'n deu riure.
Això ja ho sap la mare, fill meu, que d'on està el pare ara no ha tornat mai ningú i que, si fóra veritat que el record té més poder que la mateixa mort, moltes persones estarien vives; perquè només que el recordaren, al pare, totes les persones distingides i importants que l'acompanyaren al cementeri, ja es podria donar per satisfet, ja... Que la mare ja sap que, a Joan Fuster, el va acompanyar encara més gent, però no hi ha cas, que allò pareixia una manifestació de les que ixen per la tele... I aquella nit, el poble pareixia un formiguer, que me'n recorde que el pare i jo eixírem a passejar perquè feia molt bon estar i per tots els carrers hi havia persones passejant, que es veu que no els deixaven entrar a vore el difunt, i era de raó, que allò no hauria pogut ser, perquè n'eren cent i la mare... I no vull dir-te res de l'endemà, que feia un sol que badava les pedres i una calorassa de Maria santíssima, i això que només era el primer dia de l'estiu, el carrer de Sant Josep estava que pegava un esclafit, que mira si al soterrar de Vicent Vera va vindre gent, però al de Fuster en va vindre més encara, que la mare va vore el poeta aquell de les sabates blanques i tot, que jo em pensava que ja s'havia mort feia cent anys, i pel camí del cementeri no cabia una agulla, i quan aquell xic va tocar la dolçaina i aquell home de la barba...
Vicent Ventura.
Va dir que en aquell cementeri no sobrava ningú, perquè als teus amics es veu que no els feia gens de gràcia el president Lerma, que li xiularen i li van dir quatre coses, però sense fer escarafalls, per respecte a Fuster, la mare es va emocionar de veritat i, més encara, perquè quan el pare va començar a trobar-se malament va ser l'endemà del dia que donàrem terra a ta iaia Rebeca, no sé si te'n recordes, i per això em fa tanta pena anar al cementeri...
Altres indrets de Sueca: