Una nit de tardor...
Autor:
Manuel Baixauli i Mateu
Obra:
L'home manuscrit
, 2010
Pàgines:
54-56
Una nit de tardor, algú s'enfilà pel mur posterior del cementeri de Sueca. La nit era clara, de lluna plena, la silueta negra de l'home que grimpava el mur era l'únic que s'hi movia, fins que l'home segué i reposà sobre la negror horitzontal del mur, quiet, observant la ciutat dels morts. Feia olor de xiprer. L'home es girà d'esquena al cementeri i de cara al riu Xúquer, que hi passa molt a prop, baixà i afermà un peu en el relleu d'una làpida. Des d'allà saltà dins del cementeri.
S'espolsà i s'allisà la roba -vestit gris, camisa blanca, corbata multicolor, sabates negres-, avançà per una avinguda entre làpides, s'aturà davant d'una aixeta, s'arromangà, es rentà mans i cara. L'aigua rajava tèbia al principi -el sol havia cascat tot el dia-, freda després. Va beure. Es deixà caure, tou, en un banc de barrots de fusta. Sota les cuixes, sota l'esquena, notà humit; el banc, com el terra, com els xiprers, com el mur que havia saltat, estava xop de rosada. De sobte es va sentir observat; enfront seu, des de les lloses, els difunts el miraven amb indulgència. «Així com tu estàs, vam estar; així com tu ens veus, et veuran», semblaven dir. Es recreà llegint inscripcions; els cognoms li eren familiars, recordaven coneguts. Imaginà temperament, veu i gestos dels morts, però les fotos, els noms, les dates, no eren prou per tal de recrear unes ànimes desconegudes, complexes, remotes. Potser algú en algun lloc recordaria aquells temperaments, aquelles veus, aquells gestos. O potser no. Pensà en els seus difunts, improvisà un inventari de persones que havia conegut vives i que després havia vist dins d'un taüt, rígides, absents. Recordà el primer cadàver que veié, sent encara una criatura. Una vella anomenada Patro, soltera, amb fama d'inquisidora entre el veïnat. En recordà el cutis blanc, la magror exagerada, els cabells grisos artificiosament pentinats, el vestit negre, les sabates negres enllustrades, l'expectació creada al voltant, els murmuris ofegats de la concurrència, el taüt... Més que no el cadàver, li impressionà la caixa obscura, lluent, ornamentada. La forma més trista del món, pensà: el taüt. Els dels seus pares, morts junts en accident de trànsit, no foren oberts. N'havien fet l'autòpsia. Els pares... Colgats allà mateix, a quatre passes. Hi venia una vegada l'any, a veure'ls.
Es passà una mà pels cabells, mirà l'hora en el seu rellotge d'or: a punt de tocar les dotze. Quin silenci, pensà, puc rumiar tranquil fins a l'alba. I aleshores sentí uns passos lents, solemnes, de sola dura. Es girà cap a la dreta, la direcció contrària d'on havia saltat el mur, i veié un home alt, tes, d'escassos cabells blancs, mudat de negre, que avançava amb calma per una avinguda perpendicular i que s'eclipsava pel cantó.
S'alçà del banc, caminà cap on havia vist el vell, abocà el rostre pel cantó. El de negre, parsimoniós, s'allunyava.
El cementeri era un laberint de carrers idèntics. Al lluny sonaren, procedents del poble, les campanades de mitjanit. Mentre seguia el vell, l'home veié, disperses, algunes persones desemperesint-se. Cada volta n'eren més, i més, i més, fins que ompliren les avingudes. Hi havia gent de totes edats, vestida amb modes ben distintes, fins i tot estrafolàries, d'obscur preferentment, però també de blanc, sobretot les criatures. «Bon any!», sentia que deien, «bon any!», responien.
