Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici de l'antic seminari, data de 1749, avui restaurat i reformat, és ocupat en part per l'Institut del Teatre d'Osona. El seminari representà, en certa mesura, la continuació dels estudis superiors a Vic que s'impartien a la Universitat Literària, suprimida pels decrets de Nova Planta de 1717. Per les seves aules passaren els prohoms més importants de la Renaixença a Vic, els que fundaren el Círcol literari i l'Esbart de Vic, entre ells: Martí Genís i Aguilar, Jacint Verdaguer, Jaume Collell... Una prosa memorialística d'aquest darrer ens servirà per endinsar-nos en l'ambient estudiantil d'aquells anys. Segurament que només l'escala d'accés al primer pis roman tal com estava en temps de Verdaguer. Així doncs, si s'hi pot accedir, és aquest el punt adequat per llegir un fragment de la biografia que li dedicà Sebastià Juan Arbó, en què descriu com va reaccionar el jove Verdaguer davant un suspens injust que li va ser atorgat per un professor ben singular. També hi podem llegir els "Goigs a Sant Taló", una composició entre irònica i burlesca que el mateix poeta s'atorga ja que el segon cognom, el de la mare, era Santaló.
Tenia nou anys, quan me matricularen per al primer any de Llatí al Seminari. Allò me va semblar un món nou. Era ben diferent de l'estudi de Sant Domingo aquella aula amb tres rencs de graderia, i l'alta tarima del catedràtic. Als primers dies ni hi cabíem, perquè jo crec que passaven de 140 los matriculats; però molt aviat se féu l'esporgada, perquè el catedràtic que ens va prendre pel seu compte i ens va ensenyar tots los tres anys de Llatinitat, era un tal mossèn Jacinto Torrents, home de temperament sanguini, que fàcilment perdia la paciència. Per donar revessos i clatellades, és l'home que jo he conegut mes prompte i de mà més trencada. La primera bufetada que va donar, al segon o tercer dia de classe, la va rebre un minyó refet, de galtes de poma camosa, Puigdorca de cognom, que havia baixat d'una masia de muntanya, amb sa barretina, vestit de llana de sa color i les calces amb davantal i botons de banya. Com era molt més gran i més cepat que tots els altres, li començarem a dir l'avi. I vet aquí que un dia, després d'haver passat llista, mossèn Torrents lo crida per declinar lo nom Musa. Lo nominatiu lo digué tartamudejant; al genitiu s'hi encalla, i el catedràtic baixa del seu setial i se li planta al davant. A l'acusatiu, xap! sonà una bufetada tremenda que li posà la galta com un pebrot vermell i ens estamordí a tots, pensant lo que ens podria succeir, quan aixís de primer antuvi tractaven al pobre minyó que portava la bondat i la curtedat pintades a la cara. La segona trompada fou consignada a l'Andreu Garriga, per haver tret a l'aula un ganivet de molles. Aqueix Garriga fa molts anys que regenta parròquies a la Califòrnia. Aquest primers assaigs de declinació de la mà de mossèn Torrents, causaren efecte desastrós en aquella turbamulta, i una trentena al menys de xicots ja no comparegueren mes a l'aula, des de la primera setmana. No les vull contar les escenes escolars del trienni de Llatí; perquè verdaderament era precís tenir la gran elasticitat de l'esperit del noi i una gran força inconscient de vocació, per aguantar tres anys seguits lo geni fort del dómine que ens va ensenyar, bé o malament, los rudiments de la llengua del Laci. Jo vaig tenir la sort de sortir-ne indemne i amb el barret de copa sencer i amb bastant pel encara per tirar fins a Retòrica.
Aparentment l'examen es desenrotllà sense dificultat, fins i tot amb brillantor. Al poeta li semblà així. S'endevina de seguida que l'aparent satisfacció del Dr. Serra era una petita malícia destinada a inspirar confiança a l'alumne, a animar-lo inclús a assistir a la lectura de les notes, com, efectivament, hi assistí. Don Ramon Andreu havia parlat amb el catedràtic; però no pogué treure'n res en clar; el senyor Serra i Mies guardava gelosament el secret. Costa de creure que pugui haver-hi homes, i sobretot catedràtics, que es complaguin en tals petiteses, però és així. El senyor Serra es recreava, fruïa amb el seu secret. Verdaguer, per la seva banda, no tenia ja la més lleu sospita, fins a tal punt, que va dir a Collell que aquell any aniria a sentir les notes —cosa que mai no havia fet— "perquè aquell any el cor li deia que seria aprovat". Ell devia pensar, a més a més, que, després de 1'èxit, el senyor Serra i Mies estaria més inclinat a la benvolença, que potser estaria penedit del que l'havia fet patir en els seus estudis, del seu caput asini i de totes les burles i insults amb què l'havia martiritzat. Mai tampoc Verdaguer no havia excel•lit en la coneixença dels homes, i menys encara, malgrat les seves ingènues malícies de camperol, era capaç de concebre la mesquinesa que pot amagar-se en alguns cors. El cert és que Cinto se sentí gairebé segur que seria aprovat. Era el que el senyor Serra volia. El triomf seria complet i, pels seus dintres, el savi professor de Retòrica, de Filosofia, de Teologia, etc., etc., devia de riure's d'ell.
Arribat el dia. Cinto empunyà el seu bastó de tortellatge i es traslladà a Vic per assistir per primera volta a la lectura, amb la idea, potser, de presumir i tot una mica.
«Els estudiants —ens diu Collell— estàvem aglomerats en el replà de l'escala de Teologia. El senyor Serra i Mies, de peu dret a l'escala, llegia les notes del segon any, i, en arribar a la V, féu ressonar un Verdaguer, suspensus, que àdhuc puc dir —escriu Collell— que fou pronunciat amb un cert retintin, que acabà d'agrejar el mal trago". ¿Quin dubte hi ha que fou així? Cinto es posà lívid; un rampell de bullent còlera l'abrandà. «En un impuls d'ira —continua Collell— llançà el bastó de tortellatge fins a l'altre costat del pati».
Després es retirà tremolós, sense dir res, per amagar la seva còlera i la seva desesperació.
Aquest any no té esma, no, de defensar-se amb la sàtira, amb el vers burlesc; aquest any, s'endevina molt bé, ho hauria fet més de gust amb el bastó; amb molt més gust l'hauria rebatut contra el cap del senyor Serra i Mies que contra la paret del pati; amb més gust o almenys, amb més ira que quan ho feia amb els carreters i amb els pastors, i segurament amb més raó. Tal vegada per això, per fugir d'aquesta temptació, va rebotre'l sense voler lluny de si. En sortir —ens explica Collell— només tenia una idea: el què dirien d'ell "allà baix". "Allà baix" era Barcelona; eren els que l'havien aplaudit; eren Aguiló amb els seus auguris, i Milà i Fontanals amb la seva felicitació. "Què pensaran allà baix?" Ningú no se'n recordava d'ell "allà baix", i era una ingènua vanitat aquella preocupació, però ell ho sentia així, i a Collell li costa molt consolar-lo.
Goigs de Sant Taló que per falta de cantors
se'ls canta ell mateix en la seva
parròquia de Folgueroles
Puix del món vall de tristor
vos ne feu vall de tabola,
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Per vagabund i panarra
vostre pare us despatxà,
i a l'aula us acompanyà
amb una gruixuda barra;
i amb barret de musseró
guarníreu la bestiola,
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Sempre vos feu l'adormit
a quant put col·legi i aula,
però si us criden a taula
sempre hi sou al primer crit.
Al llit preneu la ració,
si al llit la fam us amola,
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Un dia certa gitana
vos esquilà del clatell,
i en tragué cert reguitzell,
set xevirades de llana,
i encara en queda un flotó
pel flassader de la Vola;
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Miracles en vostres fargues
de fer-ne no hi ha poder;
molt be sabeu fer el que
son becaines i ben llargues;
dormiu més que un porc pigó
perquè res vos desconsola;
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Altres indrets de Vic: