Placa a bac de Roda a la Rambla de les Davallades

Rambla de les Davallades, a prop de la Plaça Gran...

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poesia, 2 (Jovenívoles; Al cel) , 2006

I

Rambla de les Davallades,
a prop de la Plaça Gran,
los que hi passen i no ploren
no tenen cor vigatà,
que el més noble de la plana
va fer-hi el darrer badall,
penjat com si fos un lladre,
lladregot de camí-rals.
Quan a la forca el menaven,
a la cua del cavall,
entre renecs i pregueres
s'anava, trist i, exclamant:
—Oh Felip... [quint, lo de França]
[malhaja qui t'alletà !]
Pàtria meva, p[àtria] m[eva]
que no et puga revenjar!
Mes algú deurà cuidar-ne
puix romanen catalans.
A mi em duen a la forca
per massa que t'he estimat.
Però puix a la forca em duen,
volenterós, pàtria, hi vaig.
Sols un neguit m'acompanya
oh Catalunya, tu ho [saps].—
Quan fou a dalt de la forca,
on anava a ser penjat,
llançava un crit de «Revenja!»,
que pels cors va ressonar:
—Si no ens revenjam nosaltres,
algú nos revenjarà.—

IV

No ens enganya en Bac de Roda,
que eix crit no ens enganya pas,
aqueix crit i rebombori
que s'aixeca a la ciutat.
[Na Isabela] és destronada.

En Prim los ha dat a Cadis
lo darrer cop de destral.
Bac de Roda, Bac de Roda,
qui et pogués ressuscitar!
Qui et veiés alçar de terra
lo pendó dels vigatans!
Per veure't una hora alçar-lo,
de vida daria els anys.
Son llibre de privilegis
qui et veiés desempolsar;
escrit per puntes de sabre,
de nostres avis amb sang!