Parc de Jaume Balmes

Autor: Jaume Balmes i Urpià
Obra: Vindicación personal (Obras completas) , 1948

Conclòs el curs de 1834-1835, me'n vaig anar a casa meva i no vaig voler tornar a la universitat: la guerra i la revolució anaven refermant, i jo preferia a la carrera universitària la foscor de la vida domèstica. A finals de l'any 1837 es va plantejar a Vic una càtedra de matemàtiques; i com el càlcul i la geometria no són ni cristins ni carlins i per altra banda la foscor del lloc no cridava l'atenció, no vaig tenir inconvenient d'encarregar-me d'aquest ensenyament que va continuar durant quatre anys. I és de notar que havent-se fet una funció solemne en l'obertura de l'establiment, vaig pronunciar el discurs inaugural, i no vaig pronunciar ni una sola paraula de política. Els testimonis viuen, i són a Vic. Del meu comportament en l'ensenyament no sóc jo qui n'ha de parlar, tots els que em van afavorir amb la seva assistència saben que no vaig dir mai ni una sola paraula de política. Més d'un cop va passar que s'interrompien els càlculs amb les campanades d'alarma o el toc de generala: si era possible continuar, continuàvem; o sinó, ens aixecàvem tranquil·lament i marxàvem. Els meus afanys es dirigien a obtenir bons deixebles; cosa que vaig aconseguir, tant en la part elemental, a què estava obligat, com en la sublim que vaig voler ensenyar, sense que estigués continguda en l'assignatura.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: Obra catalana completa. Glosari 1906-1910 , 1950

BALMES. — Arribo tard a parlar de Balmes; però no em sap greu, perquè el que jo volia dir ja ha estat dit, amb autoritat mil voltes més gran. Ha estat dit pel senyor Menéndez i Pelayo, en aquest judici, que em sem­bla definitiu: «El millor en Balmes és el polemista».

La gent és avesada a veure i a elogiar en el gran sacerdot de Vic, l'home de la raó, el dialèctic i el crític que forja i examina arguments, imaginant-lo com en posició prou serena per a conèixer fredament llur pes i vàlua... No. La fortitud de Balmes consistí en ésser home de passió, l'advocat ardent d'una causa. Admirar-lo per la seva dialèctica és com admirar d'un guerrer l'esgrima. I no l'impuls magnífic del cor al servei del qual l'esgri­ma és posada. «El millor en Balmes és el polemista» repetirem amb el senyor Menéndez i Pelayo. La significació profunda de l'obra balmesiana la inscriu més aviat en el reialme de la Voluntat que no pas en el reialme de la Representació.

Això explica que, sent la seva part més vigorosa la controvèrsia, la part més forta sia la referent a la his­tòria de la filosofia. Havem llegit ara, amb ocasió del centenari, alguns excel·lents articles on s'ha elogiat el Balmes filosòfic, el Balmes publicista, el Balmes polític, el Balmes catalanitzant; ningú no s'ha recordat d'ell com a historiador de les idees filosòfiques. Fou massa definida, massa accentuada la seva individualitat, per a una tasca així. Calen a l'historiador de les idees filosòfiques la impersonalitat, l'equanimitat; potser que li convingui àdhuc una certa dosi d'escepticisme... ¿Com demanaríem escepticisme en aquella ànima encesa de Fe i de Passió? Concebeu un Pascal fent història de la Filosofia? I Bal­mes (deixant a part, per impossible, tota comparació literària) és un Pascal que pren el Sentit Comú, amb el mateix gest dramàtic, amb la mateixa finalitat, amb què Pascal prenia l'Absurd...

Autor: Maria Àngels Anglada i d'Abadal
Obra: Crida de les festes que la ciutat de Vic... , 1993

Les ombres

Diu el poeta que al cor de les nits

"quan el silenci es glaça

cruix dolçament la passa"

dels morts mai no oblidats, sols adormits.

 

Entre setmana, quan dorm la ciutat,

hi sento ombres alades,

figures retornades

als vells carrers en silent soledat.

 

De cap paraula no m'arriba el so

ni cap remor davalla,

al nostre entorn tot calla,

però dels nostres passats sento el ressò.

 

L'ombra de Balmes, la de Verdaguer

tenen conversa amiga

amb l'ombra més antiga

de Miquel Argemir, d'Andreu Febrer.

 

Vetllen Ausona amb un esguard amic

sense enyor ni tristesa.

La seva ombra és certesa

que, amb anys i canvis, Vic és sempre Vic.

Autor: Najat El Hachmi
Obra: L'últim patriarca , 2009

Després de la migdiada, que era l'hora que hauria pogut ser més malastruga per a ella, plegava roba, planxava o sar­gia mitjons, feia vores i, de tant en tant, ens feia pastissos o dolços d'aquells que no ho eren massa.

Enviava el meu germà gran a la farinera del costat del Mercat Municipal a buscar un sac de cinquanta quilos per estalviar, perquè els diners que el pare li donava li duressin més. Fins aquell dia que, a mig camí, li havia rebentat el sac fet de paper, allà mateix en aquella cruïlla davant del parc Jaume Balmes, i ningú sabia què fer per ajudar-lo. Què hi feia un nen d'aquella edat tot enfarinat de dalt a baix?, devien pensar, i no sabien que allò era el més divertir de tot el que ens estava passant. Ell havia arribat a casa i havia co­mençat a cridar allò d'on és el pare? On és? On és el pare?, amb desesperança, i hi vam anar els altres dos amb sacs de plàstic a rescatar el que vam poder i el terra va quedar tot blanc uns quants dies més. On és el pare? On és el pare? On és?, havia preguntat també quan s'havia rebentat la canonada del mig del menjador i n'havia començat a sortir tota la porqueria del terrat. Plovia i plovia i a nosaltres se'ns omplia el menjador d'aigua bruta. Recordo que m'arribava més amunt dels turmells i que havíem cridat un amic del pare veí nostre per començar a treure galledes i galledes d'aigua per la finestra. Encara va ploure més i encara vam cridar més on és el pare, fins que ell va entrar tot tranquil per la porta. La mare va fer veure que era a la cambra i que allà havia estat tota l'estona, no fos cas que es pensés que s'ho feia amb el veí, també.