Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Sant Francesc s'hi moria és una petita ermita aixecada originàriament, segons alguns autors, el 1225, en vida encara del sant, per la família Almúnia, que hi posseïa una casa a prop. Segurament que del nom de Sant Francesc de s'Almúnia, que rebia antigament la capella, es passà al nom que la designa avui. Destruïda durant la guerra civil de 1936-39, fou restaurada en el seu estat actual.
Diu la llegenda que Sant Francesc d'Assís va estar-se una temporada a Vic. Un dia es va trobar molt malament i semblava que s'havia de morir. Passà pel seu costat el pagès de la masia del Pou de Vida, que li portava aigua del pou per beure. Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Com a record d'aquesta feta, pocs anys més tard es va construir l'ermita de Sant Francesc s'hi moria al mateix lloc on el sant resava. Dins l'ermita (les claus es poden anar a demanar a la casa que es troba al darrere) podem llegir el poema que Verdaguer dedicà al sant, una mostra ben reeixida del domini de lirisme i de misticisme que era capaç de destil·lar. El poeta, amant de la figura de Sant Francesc, va escriure-li tot un llibre de poemes i, en morir, va voler que l'amortallessin amb l'hàbit franciscà.
Sant Francesc s'hi Moria
Al M.R.P. Fr. Ramon Buldú
Deus meus et omnia
La Plana de Vic
diu que en trau florida
des que sant Francesc
l'amor hi predica,
l'amor de Jesús,
l'amor de Maria.
Tan dolços amors
lo cor li ferien;
sortint de poblat,
pels boscos sospira:
—Mon Déu i mon tot,
per aquell que us tinga,
Mon Déu i mon tot,
que dolça és la vida!
Més dolça és la mort
si d'amor moria! —
Cada mot que diu,
aucells responien:
—Ai dolços amors,
ai flor sense espina! —
Tot pregant, pregant,
d'amor defallia,
los braços en creu,
la ullada esmortida,
sembla un serafí
que al cel tornaria.
Lo troba un pagès
dessota una alzina;
duia un canteret,
de beure el convida.
Quan s'és retornat
sant Francesc sospira:
—Pagès, bon pagès,
digau-me, per vida,
esta aigua d'on és
que tant me delita?
—N'és aigua del pou
de vora la via.
—Si és aigua del pou,
lo pou és de vida,
que ja els meus amors
l'hauran beneïda.—
I els aucells del bosc
amb gran melodia:
—Ai dolços amors,
ai flor de la vida! —
A on caigué el Sant
ara hi ha una ermita,
la de Sant Francesc,
Francesc s'hi moria.
De tantes que en té
n'és la més antiga.
Un àngel d'amor
hi canta i refila,
de l'ermita al pou,
al pou de la vida:
n'és àngel de nit,
rossinyol de dia;
quan canta més dolç
(pagesos ho diuen)
n'és la veu del Sant
que encara hi sospira:
—Vigatans, veniu
a l'aigua de vida;
per la set d'amor
de mellor en tenia,
que en són quatre fonts
mes quatre ferides.
—Vigatans, anem-hi,
puix s'enyoraria,
que els frares no hi són
a cantar matines,
ni hi vénen a aplec
la gent que hi venien.
Jardí de virtuts,
dolça pàtria mia,
claveller del cel,
com t'has desflorida!
Serafí encarnat,
ma terra us estima;
quan del cel estant
beneïu l'ermita,
beneïu los fills
dels que l'han bastida,
la ciutat de Vic,
sos camps i masies,
que si els beneïu
tot refloriria,
i amb los rossinyols
d'aqueixes bardisses
cantarem pel món
eix cant de delícies:
—Ai dolços amors,
Jesús i Maria,
qui al cor vos tindrà
tindrà el cel en vida! —
Altres indrets de Vic: