Casal dels Rocafiguera

Autor: Miquel Llor i Forcada
Obra: Laura a la ciutat dels sants , 1979

A l'hora de llevar-se tindrà els ulls ensonyats, estossegarà enfarcellat dins la roba de nit; se la llevarà sense fixar-se que la porta no és gaire ben tancada. I ell, l'Home, s'ofereix als esguards que li llança d'esquitllentes el mirall del lavabo. Aviat queda convertit en un senyor qualsevol, així que es vesteix aquelles robes interiors dels homes, il·lògiques, grotesques, que ells reben innocentment de mans de les dones i els les tornen sense pensar en les mirades d'elles.

Cada endemà de la Teresa és haver de tornar a veure el sol, la boira o la pluja, totes aquelles coses inútils fins al moment que en Pere arriba. Aleshores ella sent la pressió de la gran mà de l'home que se li posa a l'espatlla, com a un amic. Se n'estremeix; fins el cor sembla que vulgui aturar-se-li. I l'afalac d'aquella veu sonora, plena, afectuosa, que només diu paraules adorables!, i els llavis, que es posen amb suavitat al cantell de la copa, com si la besessin...

I avui que en Pere se n'ha anat tan d'hora, la Teresa va i recull la safata i la copa on en Pere ha begut, i en el fons de la qual reposa una breu lluna daurada del vi més antic del celler. Encara perdura el senyal de la boca al voraviu del cristall. I la Teresa, moguda per una voluntat que dormita sota la voluntat aparent, se l'acosta als llavis, els aplica al senyal, profundament, terriblement. Un breu cruixit sec; un bocí de vidre entre les dents; el llavi sagna.

Gairebé no té temps d'estranyar-se ni de penedir-se de l'acte involuntari. Sent que la Laura arriba; cal dissimular, asserenar-se.

De seguida que la dona d'en Tomàs entra, mira tot entorn amb ulls de qui busca alguna cosa.

-Estàs sola? -pregunta a la cunyada.

-Fins ara he tingut en Pere de cal Notari aquí -respon la Teresa, amb la veu restituïda a la fredor de sempre.

-Se n'ha anat? -torna a dir la Laura, amb una vehemència que fixa l'atenció de la cunyada.

-Havia de firmar no sé què m'ha dit d'un plet... Però la Teresa ja no prossegueix; s'adona que la Laura no l'escolta, que s'ha deixat caure al racó del canapè, vestida de sortir, que adreça els ulls a la flama violeta de l'estufa i que mormola imperceptiblement, defallent!

-Se n'ha anat!

La Teresa, més que sentir els mots, en percep la intenció. La mirada penetra la vaguetat de la mirada de la Laura. Sols la dona endevina la dona. Potser la similitud d'estats d'esperit aclareix a l'ànima femenina el misteri de l'ànima d'una altra dona.

Autor: Emili Teixidor i Viladecàs
Obra: Laura Sants , 2006

La Regina es va quedar amb els ulls mirant al sostre, com si recordés alguna persona en concret. Jo vaig aprofitar-ho per comentar:

-He vist que teniu la ciutat una mica esvalotada...

-Sí -va dir ella-, és la baralla política entre els de la Crosta i els Forasters, que en dic jo.

Jo em vaig quedar esperant una explicació i ella va afegir:

-L'alcalde pertany a una de les famílies no només de tota la vida sinó de tota la història. Té més duros que un ca puces. El seu pare ja era alcalde en temps de la dictadura. La família sempre ha remenat les cireres. I un tinent d'alcalde, que presideix un no sé què municipal de Promoció i Economia amb un pressupost important, li sega l'herba sota els peus amb els seus partidaris, com una mena d'ajuntament paral·lel, vaja. No pararan fins que el facin fora. Aprofiten totes les ocasions, com ara el projecte d'un aparcament a la plaça vella, per tirar-se-li al damunt.

-He vist que es fiquen també amb la seva dona, la Laura...

-Es fiquen amb tot. Li han dit de tot, han tret tots els draps bruts, que si negocis inconfessables, que si subvencions als ajuntaments amics, que si ajuts econòmics a empreses i entitats de parents, que si el seu pare era del règim i ell no té conviccions profundes...

-Però, ¿per què es fiquen amb la seva dona? La Regina va tornar a alçar els ulls com per recuperar alguna imatge i va dir:

-Fa temps hi va haver comentaris, enraonies..., tothom hi sucava pa, però ara no en diuen res. Com si s'hagués fos.

-¿Quina mena de comentaris? ¿Què vols dir, que s'ha fos?

-De tota mena ja saps què són aquestes coses. Fa temps que no és a la ciutat, diuen que està malalta.

-¿Ha desaparegut?

-No ho crec pas. Vull dir que no la veiem mai, que no surt mai. Com si no existís.

-¿No viuen junts?

-Ell, l'alcalde, viu al casal de la família, amb una tia vella que li porta la casa. Però té moltes masies escampades per la comarca. No para mai en un sol lloc.

-¿I d'ella, de la Laura, no se'n sap res?

-Diuen que està malalta, que necessita tractaments molt cars. Segur que la traginen d'aquí cap allà per les millors clíniques de fora.

-¿Què té?

-No t'ho sabria dir. Leucèmia, deien, o depressió profunda...

-¿I abans..., vull dir abans de desaparèixer, com anava la parella?

-Aquesta gent, ja ho saps, és tot aparença. Una de les normes de la ciutat és que mai no s'ha de quedar malament amb ningú. Una altra és que el cul i la bossa no s'ensenyen mai. O sigui que no parlen mai d'amors, de sexe ni de diners.

-¿Ella era rica també? ¿De la... Crosta?

-Era molt guapa, això sí que ho vaig poder veure. La va portar de Barcelona, era una forastera. Aquest detall no va agradar gaire a les famílies del crostó, sobretot a les que tenien filles per merèixer. Molt guapa i intel·ligent, això sí. Amb carrera, economista, diria. I simpàtica. Deien que influïa molt en el marit, que era el govern a l'ombra, i va aconseguir coses bones per a la ciutat: la universitat, l'hospital general, la restauració d'edificis històrics... Al final, la gent li va perdonar que fos de fora i se l'estimava més que al marit. I tot d'un plegat, sense dir ni ase ni bèstia, va desaparèixer de la circulació.

-¿Vivien junts a la casa familiar, els primers anys, abans de desaparèixer, vull dir?

-Ella anava i venia de Barcelona a aquí perquè va voler continuar la feina al seu despatx, bo i casada. Però al final es va quedar a viure aquí i va provar de traslladar el negoci a la ciutat. Per desgràcia no va durar gaire...

-¿Per què?

-Li va costar engegar el despatx nou i els únics clients que tenia eren els que li enviaven des de l'Ajuntament, gràcies al seu home. Aquí no volen ser mai plats de segona taula. No volen refetons. I va ser quan va desaparèixer per primer cop.