Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa Vilarrúbia és un edifici que consta de planta baixa i tres pisos. Es va construir a mitjan segle XIX, amb estil neogòtic sobre un edifici anterior de concepció barroca. Cal remarcar que a la part de migdia sobresurt una terrassa a nivell de primer pis, on s'obren unes galeries amb arcs en forma d'ogiva i l'interior decorat amb pintures al fresc, la balustrada és de terracotta. Aquesta, probablement, fou la casa que serví de model a Miquel Llor per emmarcar-hi la llar de la tia Madrona la mort de la qual provoca que totes les millors families de Comarquinal i els canonges més representatius de la seu passin a fer-hi la vetlla. Serà oportú llegir al seu davant dos fragments de Laura a la ciutat dels sants en què la protagonista s'hi troba amb Pere Giberga, el jove advocat del qual està enamorada.
Una tarda s'escampa la nova que ha mort la tia Madrona, germana de l'oncle Joanet de les antiguitats. Tot avui que la família es mobilitza per complir com és de llei, amb el bon intent de quedar bé. Cadascú ocupa el seu lloc en ordre rigorós, segons el grau del parentiu: els Terra Negra i els Muntanyola vora l'alcova de la difunta, els cosins i nebots llunyans a la sala, a parlar baix amb les visites que entren i surten amb trepig de dol.
Quan la Laura i la Teresa arriben se'ls fa lloc a primer rengle; preguen al peu del llit, sospiren vora aquell cos rosegat pel sofriment de tants mesos; les fan seure entre els daurats de la sala quan les monges del convent de les Mosteles vesteixen la morta. El doctor Grau i l'oncle Joanet diuen una part de rosari, genolls en terra al peu del gran Crist de talla, il·luminat de ciris enflocats, mentre l'angelet del rellotge de sobretaula saltirona, assegut al trapezi, molt optimista, al pas de cada segon.
La Laura té calor dins aquella atmosfera enrarida per les flames dels ciris i per l'excés de gent; però no fóra correcte d'anar-se'n ara que comencen a fluir les visites. Es recalca al marbre de la consola, vora unes senyores que parlen baix. La Teresa li pregunta si no es troba bé; està tan pàl·lida! Se la veu tan feble amb el vestit negre! Però no li cal preguntar-ho del tot; pel mirall del moble acaba d'encertar l'esguard de la cunyada, pres, del vidre estant, al d'en Pere Gifreda que entra.
La Teresa acosta els llavis a l'orella de la cunyada:
—Ara se'ns acosta en Pere de cal Notari.
—Les mans de la Laura es premen com si volguessin entrefondre's.
—I si ens n'anéssim? —pregunta sense saber què diu.
—Tanta por li tens?
No gosa mirar, però sap que ell ve, que ja és a prop. Acosta el front al vidre del balcó per un desig exasperat d'evadir-se. Entre dues cases separades veu la carena blava de Collat Negre, ben clara de sol. Fugir! Anar-se'n amb un d'aquells avions de cinema, providencials com els hipogrifs dels herois de llegenda! Travessar d'una volada el serrat entre l'aire de la primavera! Oblidar la farsa d'aquella gent respectable, que la volta i la guarda i l'empresona;
Fugir!...
—M'ha dit en Tomàs que no havia estat gaire bona, Laura!... — Sent com aquests mots li passen orelles endins, amb aquell so greu, tan natural, que la fa estremir de fred i de goig com si fos una carícia.
Respon una insignificança que no escolten ni ell ni ella. En Pere mira el rostre pansit, senyalat pel sofriment, els llavis dolorosos, els ulls aombrats per l'insomni. Les mirades d'ell i d'ella es troben, es prenen, es besen, es rescabalen de tants dies d'enyorament.
Altres indrets de Vic: