Casa Masferrer

No era sols el Círcol el punt de reunió de la jovenalla intel·lectual d'aquell temps. A l'antiga casa de les figures de la Plaça de D. Miquel, can Puigsech, hi vivien amb son bondadós pare els quatre germans Masferrer. El major Josep, cursava al Seminari; el segon, Francesc era aprofitat i excèntric alumne de la Facultat de Filosofía i Lletres; el tercer, Ramon, seguia els cursos de Medicina amb gran lluïment, i el quart, Francisco, en els anys de que vaig fent memòria era un capoll d'estudiant de Dret, per esser després un advocat de forta envergadura. Ells al Círcol hi venien poc, en Francesc que tenia coses rares no s'hi acostava mai. Se bastaven ells sols per constituir una espècie d'Ateneu domèstic, a on acudíem tots quasi diàriament en temps de vacances. Allò era una Acadèmia singular. Tot menjant els germans Masferrer sengles llesques de pa torrat, que n'eren folls, se disputava de tot amb calor i colps de puny a la taula. Tant en Josep com en Francesc eren filòsofs de raça, i el segon, a la classe d'en Xavier Llorens i Barba de la Universitat de Barcelona era considerat pels condeixebles i pel mateix professor, com l'alumne que més a fons penetrava en l'intringulis de la filosofia escocesa que en Llorens sabia empeltar amb la tradició filosòfica nostrada. [...] S'hi passava bé l'estona a can Puigsech, i com les mosques a la mel hi acudíem tots els de la nostra colla. [...]

En animada conversa estàvem els companys a can Puigsech, quan tot d'una se'm va ocórrer proposar-los anar a la Font de la Torre Morgadés de bon matí, avisant a n'en Cinto que el passaríem a buscar a can Tona, masia no molt lluny de la dita font, on ell des del primer curs de Gramàtica s'hi estava d'estudiant mestre. Dit i fet. Sobre unes rebregades i grogues cobertes de pergamí, hi escriguérem un missatge en llenguatge antic i en lloc de segell pendent, hi vaig dibuixar-n'hi un de semblant al del Consistori dels Jocs de Barcelona, que mostrava un arbre amb una arpa, i deia a l'exergo Esbart de Vic. L'arbre volia ser un desmai, que n'hi havia un al peu de la fontana, i d'aquí vingué que de la Font de la Torre de Morgadés se'n digués des d'aleshores poèticament la Font del Desmai. Al sendemà, a punta de dia, ja ens trobàrem reunits al Pla de Santa Teresa els primers esbartistes, i en arribant a can Tona ens saludà somrient en Cinto donant a quiscun un clavellet que tots ens posàrem al trau de l'americana. Era el dia 19 de juny de 1867, vigília de Corpus Cristi.

Aquell matí s'aixecà més d'hora que de costum; va passar la nit, amb tota seguretat, sense aclucar l'ull; a penes l'alba va aclarir la finestra, potser de nit encara, es va aixecar; es va vestir nerviosament, recitant, potser, entre dents les estrofes del seu poema, imaginant l'efecte que podia produir en el jurat, enfrenant potser el cavall de sa fantasia; prengué el seu bastó de tortellatge i es dirigí a Vic amb passa lleugera.

Triga molt poc a assabentar-se de l'èxit; no una, dues composicions li havien estat premiades, i això espontàniament, sense que el coneguessin, sense que ell conegués ningú. Era, en veritat, un altre temps. Les composicions anaven a to amb el sentiment de l'hora, amb la nota més cele¬brada dels temes del «Gaiter», amb les més altes vibracions de Catalunya. En una, cantava l'amor a les tradicions en «Els Minyons d'en Veciana»; en l'altra, exaltava el patriotisme amb «La mort de Rafel Casanova». En el fons, havia apuntat bé.

La seva primera idea en saber la notícia, fou dirigir-se a casa dels Masferrer. Era la casa on parava a Vic, on li escalfaven el menjar, i on devia dinar molts dies. A la casa hi havia quatre nois —els quatre fills—, que eren estudiants del Seminari, un d'ells amic de Verdaguer. Comunicà allí la nova i va rebre les primeres felicitacions. Es mostrà torbat i indecís, sense saber què havia de fer. Els Masferrer li aconsellen que es traslladi a Barcelona per tal d'assistir a la festa. Sí, sí; ell també ho havia pensat, també ho desitjava, però la perspectiva, si per un costat l'afalagava, per l'altre li infonia esglai. A més a més, ¿com havia d'anar a Barcelona? Tot sol? Amb el seu vestit de pagès i, a més a més, bastant atrotinat? Se sentia en una gran confusió, ple d'inseguretats, com sempre, torturat. S'acomiadà dels Masferrer, els quals deixà encara parlant, sense saber dir què faria, i se n'anà en cerca de Collell, el seu nou amic, a comunicar-li la nova i a veure què li aconsellava.

Barcelona, 20 gener 1865

Mon més estimat amic: Per fi lo Dr. Milà m'ha entregat lo poema, que ha dit havia llegit amb molt gust. Havent-li demanat son judici, m'ha contestat (t'ho diré tot amb franquesa, sense anyadir-hi i treure'n res) que havia observat, en ell, molt coneixement de la llengua catalana en son autor, notables conceptes, i una gran facilitat en el metro; però que hi trobava falta d'unitat de gust, com que, ha dit, és un gust format per lo estudi dels clàssics del sigle XVI i pels escriptors llemosins d'esta nova era, tal volta (literal) no suficientment depurat. Mes ha dit li semblava estaria millor amb dos cants més, pues que al principi se detenia més que en son martiri.
Descuidava dir-te que he conegut s'havia interessat per ta persona, pues de bon principi m'ha demanat qui era son autor, i havent-li dit un jove que cursava del Seminari, amb sorpresa m'ha demanat si tenies molt temps, i, havent-li jo dit ta edat, ha dit podies esser un bon poeta. Li he preguntat si fora propi enviar-lo als Jocs Florals, ton poema, i ha respost li semblava que no el premiarien, per lo que m'havia dit respecte al gust i a ser poc extens relativament al 1r  cant, però sí que era digne de ser llegit pels mantenidors; no obstant, que ell seria de parer que desarrollesses lo mateix tema en una poesia curteta, vull dir regular, que ha dit podia llavors optar molt bé a la joia que s'ofereix a les poesies religioses. M'ha encomanat que n'hi enviesses també d'altres, al certamen del Maig, que no era, ha dit, pugnar "contra naturam".
Tot açò m'ha dit. Jo estic que te deia antes d'ahir que era un crític  de tomo y lomo. En tot troba defectes; mes en ton poema, almenys hi ha trobat també belleses. Lo vaig ensenyar al S. Milà perquè sabia son caràcter franc. Ja veus lo que m'ha dit respecte a enviar-ne als Jocs Florals; espero que la incitació del Literat català produirà en tu un digne efecte.
No puc ser mes llarg per avui. Escriu-me també si vols que ensenyi ton poema a Balaguer o a algun altre, i si vols que te lo enviï.
Sens més, rep los afectes més purs de ton amic que summament t'estima,

Francesc