Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El mas de can Cantarell, a tocar del pont d'en Bruguer, ha estat durant generacions propietat dels Genís farmacèutics de Vic. Va pertànyer al novel·lista Martí Genís i Aguilar que hi féu estades als estius. Com el seu fill que l'heretà, oncle del també escriptor i publicista Joan Sunyol i Genís que el rebé en herència d'aquell. Alguns fragments de les memòries que va escriure poden ser llegits a l'era del mas o a l'entrada i en llegir-los sembla talment que el temps no hagi passat.
Els pagesos, coneixedors experimentats dels canvis del temps, el predeien amb una ullada experta al contorn de les serralades que volten la Plana de Vic. Un cap de núvol al Castell de Gurb, era pluja segura. També amenaçava pluja la Processó d'Arbúcies, una nuvolada que vèiem arrapada al Montseny. Sabien del torb al Pirineu quan l'acumulació de núvols prenia, cel amunt de l'horitzó, la mateixa silueta de la imposant i llunyana serralada. En ocasions, una rara alenada, un fresseig de fulles, un fregadís a l'aire, quasi imperceptible, era prou per anunciar-nos un canvi de temps.
Tinc presents impressions que encara avui m'estremeixen com si les visqués de nou. Els espectaculars temporals d'estiu.
Aquell ràpid i incomprensible ennegriment del cel. Denses nuvolades negres esquinçades pels llamps. La buidor solemne entre llamp i tro. L'esgarrifós esclat de llum amb l'espetec eixordador que fins feia tremolar els murs i vibrar tots els vidres de les finestres. Entre aquell terrabastall espectacular, s'obria pas el so insistent del «toc a bon temps» de les campanes de la ciutat. Era com un clam d'impotència, fent encara més tètrica l'hora tempestuosa que, esporuguit, passava dins les acollidores parets del Cantarell.
El que em trasbalsava, encomanant-me una angoixa quasi invencible, era el que els pagesos anomenaven «el vent de la fam». Era un vent de ponent, càlid, que ho assecava tot i tot ho recremava. Les collites es perdien si aquella alenada abrusadora durava massa dies. S'emparava de l'ànim de les persones una sensació d'asfíxia. Com els sembrats, també patíem aquelles urpades de foc que enrarien l'aire i els ànims. Les tempestes, per espectaculars que fossin, acabaven donant-nos el benefici de la pluja —sempre que no descarregués una pedregada—. Però el «vent de la fam», subratllava la impotència de l'home, i devastava les collites. No hi havia «campanades de bon temps». Només les alenades roents, assolant els camps i filtrant-se por totes les escletxes, omplint-ho tot d'una xafogor asfixiant.
En alguna ocasió, la vaca majestuosa o l'euga nerviosa i sanguínia, s'havien de quedar a l'estable. Estaven prenys.
Tothom a la casa esperava amb els nervis a flor de pell el naixement. Vedell, vedella, poltre o pollí. Des de la porta de la cort, assistíem al part. Els homes i les dones de la casa, convertits en llevadores, aparellaven cordes i a voltes ternals, per ajudar l'animal a parir. L'animaló nounat, ben fregat amb un manat de palla, ja ben eixut, jeia cap-viu i provava d'alçar-se. Era sorprenent veure com, al cap de ben poc, es posava dret, amb un tempteig vacil·lant de passa.
Aquest obrir els ulls als prodigis de la naturalesa i de la vida, és un benèfic entrar al món misteriós de l'existència. Entrar-hi amb els ulls i el pensament. Sentir l'esgarrifança d'una fonda veritat viscuda. Capir-ne, ni que sigui intuïtivament, tota la grandesa. Les nostres mirades, atentes a tot allò inesperat i corprenedor que teníem davant, no vèiem femta ni sang. Només la pregonesa dels ulls de la vaca. La testa entregirada per poder llucar el vedell amb un esguard melangiós i meditabund, d'una profunditat quasi humana.
Pollins i poltres també s'alçaven ràpidament, amb aquell caparró estilitzat, i un joc de potes que semblaven massa llargues i trencadisses. Ben aviat les noves criatures s'amorraven a les metes de la mare amb goluda diligència, creant una estampa pictòrica de vida i d'una joia íntima, intransferible, omplint la penombra de l'estable d'una aura vital i lluminosa.
Al pis superior de la masia, anomenat el «dalt més alt», hi havia el graner. En una estança, tancada sempre, hi havia les lloques que covaven. Quan els pollets havien sortit de l'ou, la masovera els duia a baix dins un cistell. Aquells petits i sedosos animalons, piulaven tímidament, arraulits a un racó del cistell. Agafar un ésser tan delicat, tan petit, tan indefens, ens feia aprendre la delicadesa. La mà, tancada just per no prémer massa, i per evitar que el pollet no s'escapolís. Quan el teníem a la mà, venia la cosa més divertida i esperada. Donar-li el primer àpat de la seva existència. Era un treball delicat. Calia obrir-li el bec i ficar-hi un gra de blat, procurar que se l'empassés i ajudar-lo amb un mínim traguet de vi, que li donàvem, directament al bec obert, amb un porró petit. El pollet, a cops de coll, apuntant el bec al sostre, engolia el que li peixíem. En deixar-lo lliure, s'estarrufava content i piulava agraït.
I era aquella mateixa nit que el grup de milicians venien al Cantarell a cercar el pare. El pànic i els més greus pronòstics feren irrupció en l'ànim de tots nosaltres. Encara sento els crits de l'àvia: «Torneu-me el meu fill!», i els de la mare, a penes audibles a través de les llàgrimes. Tots tremolàvem davant el tràgic desenllaç previsible. Un alè dramàtic planava a l'entrada de la masia i a l'escala per on el pare baixava i on l'àvia i la mare l'acomiadaven, qui sap si per a no veure'l mai més.
En Pepet, el masover, amb un gest realment heroic, s'oferí per acompanyar-lo i per fer costat al pare. No sé si els milicians varen dir-ho clarament però en la seva expressió d'assentiment, s'endevinava una frase crua: «Veniu, no vindrà pas d'un».
El pare, a l'Ajuntament de Vic fou interrogat pel cap del comitè, en Freixenet. Va declarar que passava una temporada al Cantarell convalescent. El seu estat d'ànim, en aquell moment, els devia convèncer de debò. Li autoritzaren una trucada al seu metge i amic, el doctor Cosme Rofes, del Partit Socialista. Va abonar les declaracions del pare, fent constar a més la seva integritat com a republicà, demòcrata i catalanista.
Malgrat això, de tornada al Cantarell, «l'auto fantasma» que els conduïa, no va prendre la direcció correcta. Adonant-se'n, en Pepet els ho va advertir i, sigui pel que sigui, varen rectificar el camí i conduïren el pare i en Pepet al Cantarell.
Altres indrets de Vic: