Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquest santuari alterós del Lluçanès passa un dels primers episodis de la novel·la Vigatans i botiflers, de Maria de Bell-lloc, pseudònim de Maria del Pilar Maspons i Labrós (Barcelona, 1841-1907). L'acció, emmarcada en plena guerra de Successió, s'inicia amb el periple de Guillem, un jove austriacista de Vidrà, que vol arribar a Barcelona. Es troba amb una colla de botiflers que el condueixen fins als Munts amb l'excusa de seguir unes dones sospitoses que porten uns papers que segons em Met poden tenir interès polític.
Qualsevol punt que domini l'horitzó d'Osona o del Lluçanès és el lloc indicat per llegir dos fragments de Visions de Catalunya, de Joan Santamaria (Lleida, 1887 - Barcelona, 1955), en què hi descriu la seva visita al santuari, a la segona dècada del segle XX.
Aixís emprengueren via perdent moltes hores per a arribar a Munts, doncs tenien que cercar totes les marrades per raó dels animals. En Met parlava pels colzes i en Jeroni li feia bona xica de companyia; en Carlets caminava trist i callat com tenia per costum; i en Guillem, perquè no li vinguessen ganes de respondre a tot lo mal que deien dels vigatans, anava un xic adelantat xiulant i cantant i donant tot sovint varasses a les mules perquè anessen més de pressa.
Amb un raig de sol que estavellava, arribaren a Munts.
-Ermitana -cridà en Met abans d'entrar-hi-, veieu què és lo que ens podeu donar, que venim amb gran talent.
-Ai, bon home!, ben poca cosa tinc; entre pobres que som i que el poc que tenim nos ho prenen, no sé pas si tindré res per a donar-vos.
-I qui vos ho pren?
-Qui ha de ser! Aqueixes tropes que van i vénen i li fan traure a un lo que té i lo que no té: dies hi ha hagut que em só quedat sense ni una molla de pa a casa, i això que era pa d'aglans que Déu ne dó, al que no crec que hi estessen acostumats los que me'l vingueren a cercar.
L'ermitana entrà dins i en Jeroni, atansant-se a en Met, li preguntà:
-Voldries dir-me per què ens has dut aquí?
-No saps que jo quan faig les coses -respongué en Met- ja sé per què les faig? Mira, he sapigut que les dels papers se dirigien per aquestos encontorns, i com que aquesta muntanya és molt alta i domina molta terra i jo tinc la vista molt fina, no se'm podran escapar. I ja saps que tindrem bona paga.
-Però, com ho has sapigut?
-Que et penses que dormo? Sempre vos penseu tots plegats que el vi em fa mal, que haig de dormir o que totes les raons que moc són perquè no sé lo que em pesco. Res d'això: jo ja sé tot per què ho faig i en quant al vi, som antics amics perquè em puga fer mal i tinc la clepsa molt forta.
I en dir això es colpejava el front amb lo puny clos i rient amb totes ses forces.
-Sí, però per més que em diguis, no sé a què venia ahir a Montesquiu lo moure aquell esvalot, que amb un xic més nos fas penjar a tots nosaltres.
-No en tenia cap por: ja sabia jo que per aquells volts rondava una columna de cavalleria, que ja els hauria arreglat si ens haguessen provat de fer lo més mínim. Ja saps que ells sempre perden: que el qui rep és un vigatà?, amb una multa d'uns quants sous, n'eixim; ells, que proven de tocar-nos un sol fil de la roba, paguen amb la pell. La llei del més fort! Jo vaig conèixer ahir a Montesquiu los partidaris de l'Arxiduc...
-Que eren tots -va interrompre en Jeroni.
-Sia lo que vulla -seguí en Met-, ja saps que ens paguen bé quan esbrinem les opinions dels pobles; si els succeeix res de mal als de Montesquiu, ells se'n tenen la culpa. Allí vaig saber lo dels papers i l'opinió d'ells, que alguna cosa em valdrà.
I dit això, en Met donà una empenta a en Guillem, que, un xic més apartat d'ells i al peu del cingle, contemplava extasiat lo magnífic panorama que davant de sos ulls se desplegava. I fent-lo entrar dins la casa:
-Mestressa -digué-, aquí teniu un minyó ben devot, que a ben segur vos comprarà alguna medalla si en teniu per a vendre. I entretant que ens aparieu lo menjar, deixeu-lo que pregui a la Mare de Déu.
En Guillem no va respondre. Mes quan l'ermitana hagué obert la porta de la capella, s'hi ficà i agenollant-se davant la Verge li pregà per la seva mare, de la que més i més se'n recordava com més se n'anava allunyant.
«Pobra mare! -pensava-. Ella ja es creu que si no só a Barcelona poc me'n falta i que, fora de tot perill, ja estic al costat de l'oncle. I tal vegada, lluny de tots, ara comencen mos perills.»
Perquè, ¿què podia voler d'ell en Met si no alguna cosa de mal? O bé el volia vendre com a partidari de Carlos terç, o enganxar-lo a les tropes del d'Anjou o lo que era pitjor, fer-lo anar d'una banda a l'altra en sa companyia espiant als vigatans cosa que no volia fer per res del món.
Trist i apesarat, pregà de tot cor a la Verge que l'apartés de semblant companyia. I, més aconsolat, resolgué fugir dels espies a tota costa.
El Ford, com si no esperés altra cosa que tenir-nos asseguts damunt el clin dels seus coixins, s'estremeix de delit i surt disparat carretera enllà, la qual, al cap de poca estona, travessa de mig a mig la bellíssima Baga de Calderó. La Baga de Calderó! Heus ací una altra meravella que encara resta inèdita per sort i delícia d'aquest tocom inefable del Lluçanès. A l'altra banda de la Baga, la carretera es redreça i s'afua vers una sarda pelada; trobem l'hostal del Vilar, destrillem el camí i, a mà esquerra, enfilem planerament el llom de la carena de Montorro. Al cim de tot, sobreeixint com una tofa clara de la jocunda verdor de les pinedes i bardisses que el sustenten, hi ha els Munts, la silueta del qual, fina, airosa i fulgent, s'albira com un far des de qui sap quantes bandes. I en una estricada, com aquell qui s'adelita passejant per un parc tot travessant bosquets xops de tendror i aglevats de forra sedosa, i veient peonar al nostre davant escamots de perdiganyes, arribem al peu de la rampa que puja al santuari.
Descavalquem... Vull dir, deixem el Ford i l'amic m'agafa del braç, em guaita fit a fit i de seguida acluca els ulls d'una faisó que em dóna entenent que va a engaltar-me quelcom de molt important. Però, no li surt, i amb aquesta disposició ens posem a caminar en silenci, atenyem la miranda del santuari, donem un repàs a l'immens panorama que reposa ple de majestat a tot el volt de l'horitzó, i en acabar l'amic, tot rosegant un brotet de galzeran, obre la boca, torna a cloure les parpelles i em diu:
—Jo estic, i ningú no m'ho traurà del cap, que la plana de Vic i la terra del Lluçanès serien dues coses gairebé idèntiques si no fossin tan distintes. Què us en sembla?
Doncs, em sembla que està molt bé. No hi tinc pas res a objectar, ja que això mateix estava pensant jo mentre esguardava embadalit els dos retaules parions de les dues comarcades veïnes, i l'amic maldava per formular la seva aparent paradoxa. I, si no, guaiteu i digue-me si des d'ací dalt la terra del Lluçanès no és talment un duplicat, un trasllat autèntic de la plana vigatana fet amb els mateixos materials, amb els mateixos traçats i el mateix estil sobri i contingut, però segur, precís i elegant. La substància fonamental d'ambdues terres germanes, la carnadura llur, el muntatge i el pòsit racial que hi ha al fons de l'una i de l'altra, són coses que sorprenen immediatament per l'admirable identitat amb què es manifesten d'una manera sensible.
El meu amic, en un rampell letígic, em fa callar, acluca els ulls més fort que mai i exclama :
—Això mateix. ¿No tenim a tot arreu el casino de dalt i el casino de baix, el «coro» d'amunt i el «coro» d'avall, l'envelat de dalt i l'envelat de baix? Doncs, jo estic, i ningú no m'ho traurà del cap, que la terra de Vic i la del Lluçanès són també com si diguéssim la plana de baix i la plana de dalt...
Potser sí. Aneu a saber... Altrament, el sol ja pica i és hora d'acomiadar-nos i d'anar-nos-en cadascú pel seu cantó. La ruta que encara em toca de fer avui és llarga i envitricollada. Us la vull assenyalar amb la punta del dit damunt l'abrilera campada lluçanesa: Perafita, veieu; Sant Martí del Bas; al lluny, com una mata de malva, Prats de Lluçanès; a la seva espona el gargot del castell de Lluçà; més ensota la pàl·lida bigarraina de les casetes d'Olost...
L'amic m'allarga la mà i encaixem.
—Vaja, adéu!
—Alerta a bolcar!
Ell munta el seu Ford i l'engega rost avall, pel mig de la pineda, tot saltant i botant com un poltre salvatge. Quina melangia en trobar-me sol! El vaig seguint amb l'esguard i, quan el perdo de vista, aixeco instintivament els ulls al cel. I aleshores, sobre la massa luxuriosa de la baga i al fons de l'horitzó puríssim, surt de sobte la visió dels Pirineus, tots blancs i resplendents, com la decoració més fantàstica, més prodigiosa que us podeu imaginar.
Altres indrets de Sant Agustí de Lluçanès: