Punta Nati

Autor: Pere Gomila i Bassa
Obra: Geografies del vent , 2015
Pàgina: 52

Punta Nati

 

Ens torbaven, com batec de l'immens

en aquesta ampla plana de la Menorca

seca, ja arran dels grans penya-segats,

el vertigen de les geometries,

el far com un esquinç de la mateixa

roca, la simetria de les formes

-un rar esqueix dels clàssics,

un món fora del món—,

les velles bateries,

el record de la guerra enfront del mar,

i els naufragis antics.

I beguérem a glops de la grandesa

tràgica, a glops aquesta soledat

que ens fascinava.

També ens arribaria entre arideses

una altra soledat sense bellesa,

sense èpica al paisatge.

I la sabérem fonda

perquè, a la fi, comprenguérem.

Autor: Joan Pons i Pons
Obra: Nàufrags , 2007
Pàgines: 129-130 i 131

I ara aquell maleït temporal de nord. Si haguessin tancat el port d'Alger o el capità hagués decidit quedar-se a Marsella, encara hauria anat a París a veure la seva dona. Però ara eren dins l'aigua i la mar tenia les seves pròpies regles.

Sentí un fort fregament contra els flancs o sota el mateix vaixell i tingué un pressentiment. Es posà l'armilla salvavides i sortí de la cabina i decidí pujar a coberta. Preguntà als seus companys de tripulació què havia passat i li digueren que no sabien què era. Les ones fregaven l'esplanada i s'emportaren la passarel·la i la gent que hi estava agafada. Les onades eren terribles. Onades gegantines passaven per damunt del vaixell i l'escombraven. De sobte, de l'escala que conduïa al pont, van aparèixer una trentena de passatgers. Estaven embogits i van demanar pel capità. No hi havia ningú de la marineria a coberta. Marcel Bodel es va estranyar que el corredor de l'oficial de guàrdia i del timoner restés silenciós. D'allà no arribava cap ordre, cap indicació que guiés els passatgers o la tripulació. Després de contemplar els penya-segats que es dibuixaven amenaçadors davant la proa, els passatgers van decidir baixar per l'escala del pont i refugiar-se a l'interior del vaixell. Marcel Bodel va trobar la seva acció com extremament insensata i perillosa, però davant les pors de cada persona no s'hi podia fer res. Va poder convèncer cinc o sis homes de llançar un bot a l'aigua ja que era evident que el vaixell s'estava enfonsant. Mentre realitzaven les maniobres per desencallar el bot, tres onades enormes s'estavellaren contra el pont, escombrant-lo una altra vegada sense pietat.

El vaixell sembla suspès en l'aire durant uns segons i baixà amb estrèpit i caigué sobre les onades com si s'hagués partit per la meitat. Marcel Bodel s'agarrà a la palanca de l'escotilla del pont de comandament i ja no va dubtar més. Una ona menys forta que les anteriors cobrí novament la coberta de proa i Marcel Bodel es llançà de cap a la mar. Es deixà xuclar per l'abisme blanc i, tractant de sortir a flor d'aigua, nedà cap a la superfície per espai d'uns dos o tres segons. Quan pogué recuperar el precari control, nedà cap a la terra que s'entreveia enmig de la claror vaporosa que desprenien les boires costaneres. Llavors la caldera del vaixell esclatà i el buc s'acabà de partir per la meitat i il·luminà el mar durant uns instants. La claror provocada va ser engolida per l'aire, però les seves restes van fluir cap a la costa esborrant la imatge quimèrica d'un far. L'embarcació s'esmicolà i trossos de llenya i metall passaren sobre el cap de Marcel que, doblement sorprès per la sensació diürna i la desaparició de l'edificació costanera, no sentí cap dolor, tan sols una escalfor tallant que anà refredant-se, envoltada per les aigües gelades. Aconseguí agafar-se a un bocoi que havia sorgit juntament amb les estelles del vaixell, però la força del mar l'hi arrabassà. Llavors es concentrà en el record dels llums de la costa que havien desaparegut xuclats pel fum i continuà nedant. [...]

Cercà desesperadament el far, però les ones el tiraven cap a les roques i no podia agafar-se a cap sortint. Les arestes i minerals li obrien la carn com si estiguessin poblades de ganivets tallants. Aconseguí agarrar-se a una roca i posar els peus dintre una encletxa. Les mateixes onades el projectaren dins una cova submarina que tenia un respirador natural i, després d'escalar uns metres, s'enfilà per una roca i intenta recuperar l'alè. Aconseguí construir-se un petit refugi amb les deixalles del vaixell que flotaven dins la cova i en el lloc més pujant de la caverna hi trobà un llit de fulles seques amb les quals es cobrí protegint-se del fred. Hi estigué més de quaranta-vuit hores, a l'interior de la caverna. Quan cregué que el temporal havia amainat i havia recuperat les forces, inicia l'ascensió tot dirigint-se a l'obertura per la qual havien caigut les fulles seques. No veia el forat, però la claror il·luminava tènuement la cova i pogué escalar els trenta metres de penya-segat fins a sortir a la superfície.