Port

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970
Pàgina: 68

En la geniva del litoral de Menorca, el port de Ciutadella és el petit alvèol d'un queixal que es degué corcar. Més que un port és una calanca més o menys condicionada més o menys condicionada per arrimar-s'hi pailebots o barques de mitjana –el petit cabotatge. Un dels últims pailebots, ja molt desmantellat de veles, que ho foren matriculats s'anomenava amb una mitja pompa "Paquebote Ciudadelano". Anava a Barcelona, i a la seva fusta, que no era gaire fina, hi transportà la més gran quantitat de màquines de cosir que fan funcionar les noies d'una gran part de l'illa. Per aquesta classe de navegació, el port és abrigat, vull dir que les seves parets minerals del fons són prou altes per a redossar-s'hi. La boca és molt aponentada. A sobre de la murada que hi fa la terra es veuen unes construccions que semblen improvisades i esventades. Es desembarca i es troben les inevitables tavernes de l'esplanada. Després hom puja una petita rampa i s'arriba a la petita ciutat.

Autor: Hilari de Cara i Casaleiz
Obra: Un llac en flames , 2009
Pàgines: 90-91

Finalment, es començà a obrir la claror. Davant seu, encara distant, s'alçava la costa de Menorca. En Damià rectificà lleugerament el rumb. Aviat varen distingir l'entrada del port de Ciutadella. No hi havia moviment de vaixells, però als pocs minuts començaren a rebre senyals de llum. En Damià féu sonar la campana de la barca. Una vetusta patrullera grisa es dirigia cap a ells. En arribar a prop, l'avi explicà a crits que havien fugit de Mallorca. Els donaren escorta a través dels penya-segats fins als molls. El guàrdia civil encara dormia com una soca. L'avi saltà a terra amb en Sebastià i digué a un grup de mariners armats que duien un hostatge, i els pregà que no li fessin mal, que era un bon home. En Damià encara era a dins de la barca. Se sentiren dos trets seguits i ràpids. Dos mariners botaren dins la barca. En Damià mirava foscament l'interior del balou, deixà caure el màuser sobre la coberta. En el darrer moment havia alçat el canó del fusell i els trets havien foradat la fusta del balou per damunt del cap d'Ignasi, el guàrdia civil. Per la seva ment voltava la imatge del cadàver desfigurat de son pare cosit a trets.

Autor: August Bover i Font
Obra: En pèlag d'amor , 1999
Pàgina: 25

Temps enrere, Ciutadella

 

No sé si ha estat la vivor dels teus ulls

o potser el gest que has fer, en abraçar-te,

però t'he vist novament asseguda

en aquest moll. Dúiem llargs els cabells,

 

avarques als peus, un tassó de gin

a les mans i un farcell d'il·lusions.

Glopejàvem els vespres vora mar,

a desgrat del vent i d'aquell plugim.

 

De dia ens perdíem per laberints

de tanques i rodolàvem pels prats

i els sorrals, ens besàvem enfilats

 

a les taules i érem pirates bons

que habitàvem les coves dels illots.

Tot just començàvem un llarg camí.

Autor: Esperança Camps i Barber
Obra: El cos deshabitat , 2009
Pàgines: 14-15

Aquí, al camí de Baix, he vist les postes de sol i les gavines embogides, i he ensumat l'olor de la mar mesclada amb la del petroli de les barques i la ferum del peix descompost, i el fum de les cuines dels restaurants que ja no poden oferir marisc de Menorca perquè moltes especies autòctones s'han extingit dins aquest brou podrit que és la Mediterrània. Aquí he reflexionat quan m'he sentit atabalat quan em veia inexorablement empès a cometre un crim. Aquí he repassat mentalment els textos de les comunicacions comminatòries que em sabia de memòria i que ni ara, en aquestes circumstàncies tan estranyes, puc oblidar. Aquest és el port petit al qual sempre he tornat. Els bots i els llaüts. Les tequinetes. Els norais com cascos de policia. L'antic escorxador municipal que abocava pilots de sang i vísceres a la mar, i alimentava les llisses carnívores que adquirien dimensions monstruoses i suraven enmig de les taques irisades. El Tritón. El Café Balear. Sa Bufora. Es Tenyidor. Can Diego. El Mare Nostrum. Aquí venia, i aquí, si tenia sort, pescava una paraula que em duria a una frase o a una història o a un somni. Però també hi ha hagut dies foradats, dies en minúscula, en què tornava a casa amb les mans buides. Estava fotut i el ca de plasma del processador de textos de l'ordinador em mirava burleta des de la pantalla, i remenava la coa, per riure's de la meua desgràcia. El ca no sap que sóc molt caparrut, que tenc una paciència infinita i que puc esperar el temps que faci falta per aconseguir la meua presa. Com els pescadors de calamars. Els veia arribar abrigats amb els anoracs vells i gruixats, molt bruts, tacats amb restes d'esquer. Només observant el seu posat podia endevinar si havien tingut sort, si els sacarins d'aquestes bestioles antigues s'havien aferrat als múltiples hams de les fluixes lluentes, que tenen forma de paraigua mortal. A can Pere es Pebre en venien de tots colors i de totes mides de fluixes, pèls de cuca, escandalls, marvedres, surets i altres estris per anar a pescar. Els exposaven en plafons de suro col·locats per ordre de menor a major. La més bona i letal, i la més cara, al final de la sèrie. I els al·lots entràvem a la botiga només per mirar, sense tocar, tots aquells ormejos que ens feien somniar llarguíssimes expedicions per anar a pescar a sa Barra o es cap de Menorca, i pensàvem batalles humides contra els monstres marins inversemblants, de l'existència dels quals no dubtàvem perquè els havíem llegit. Les barques es veuen petitones des d'aquí dalt, fràgils, com de paper de diari, amb els seus tripulants retallats contra el cel vermell del ponent, minvants al costat de la infinitud de la mar gran. Desembarcaven i caminaven per la passarel·la de fusta amb un poal de plàstic o una senalla d'espart a la mà, els pescadors. Frissaven per arribar a casa amb el botí i se saludaven amb monosíl·labs i comentaven la jornada. L'endemà matí, davant un cafè negre i un got de gin, ja tindrien temps per bravejar.

Autor: Esperança Camps i Barber
Obra: El cos deshabitat , 2009
Pàgines: 10-11

Sense saber-ho, durant molts anys he vingut cada fosquet al lloc que avui ha estat l'escenari de la meua fi. El port havia de ser el meu darrer paisatge i jo n'era ignorant. Venia aquí. Aparcava la moto i calcigava el tros de terra que ara m'acull cadàver. La meua dèria era veure la posta de sol a la badia: el port, cala en Busquets, sa Farola, i, si el dia era clar, les muntanyes de Mallorca. Mentre la natura feia la seua feina diària, jo aprofitava per arreplegar alguna frase. La ment en blanc. Els ulls posats a l'horitzó unes vegades, a un punt concret de la rada, unes altres, i les frases que van i venen dins el meu cap com un carrusel. Ja sé que n'hi ha de millors de postes de sol, però a mi m'agradava aquesta, que és urbana i marinera al mateix temps, que no és gens romàntica.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Obra: L'alè de les cendres , 2014
Pàgines: 37-38

L'oncle Ramon ho sabia i em seguia el joc. Tot és pur atzar, a la vida. No cal donar-hi més voltes. Encara que l'atzar, tantes vegades, s'hagi de lluitar amb desesperació. I el meu, l'havia de trobar al final del canal d'aigua que separava les dues illes. La meva, Mallorca, i aquella que havia de ser la meva per sempre, Menorca. Però jo encara no ho sabia. Vaig estar anys a saber-ho del cert.

El vaixell va penetrar la terra, que s'anava obrint davant dels meus ulls, fins arribar als peus d'un poble blanc, que amagava campanars i palaus de marès que es retallaven en un cel blau i net. El temps semblava suspès en les cases de pescadors, les pujades empinades, els vaixells de pals altíssims i cordam lleuger. Ciutadella. Una adolescent de quinze anys, enlluernada per una bellesa i una calma que feia anys que creia que ja no existien. Lliscar per la realitat sense traves. Durant quatre dies. Només quatre dies, de vint-i-quatre hores, que marcarien el meu destí per sempre. La guerra havia trobat l'oncle Ramon a Menorca. Fent el servei militar i enamorat de la germana d'un company. Ells van ser la seva família durant aquells temps que colpejaren sense treva la que havia deixat a l'altra banda de la mar. N'Anna ens esperava al moll. Era com a la fotografia que l'oncle sempre duia damunt. Rossa. D'ulls clars. Vam travessar els carrers del poble. Estrets. Traspuaven serenor i netedat. Fins que vam arribar a una casa del carrer de Santa Clara. Una casa blanca que en Ramon coneixia molt bé. Aquella va ser la darrera vegada que hi va entrar. Que va tornar a l'illa. Quan va pujar al vaixell que ens havia de dur a Alcúdia de nou, ell ja sabia que la seva vida era al costat d'una altra dona que havia conegut feia poques setmanes. Però va callar. N'Anna va rebre una carta desoladora,  que va rompre en mil bocins i que es va saber de memòria fins a la mort.