Plaça d'Alfons III El Conqueridor

-Anys, molts anys, he estat fora...

Autor: Maite Salord i Ripoll
Obra: La mort de l'ànima , 2007
Pàgines: 38-39

-Anys, molts anys, he estat fora -va respondre l'Andreu-. Hi ha moments que em sembla que no sé on som. I, després, es va tornar a girar cap a la finestreta absort de bell nou en el paisatge i en els seus pensaments.

Just entrar al poble, n'Andreu va veure el molí blanc de sempre, amb les seves aspes de cordam impecable intactes. En canvi, les palmeres de la plaça, que ell havia vist sembrar quan només eren uns garballons que s'aixecaven dos pams de la terra, ara alçaven unes branques dactilades, verdes i lleugeres, per damunt de les cases senyorials que guardaven l'entrada al carrer de Maó. Aquella placeta en forma de crespellet... N'Andreu va somriure amb recança: un crespellet, feia anys que no en tastava un, d'ensucrat i cruixent. De sobte, el taxista li va demanar on l'havia de deixar i ell no va saber què respondre. No hi havia pensat, en allò. Per uns instants, va estar temptat a donar l'adreça de sempre, però ni tan sols no sabia si n'Esperança vivia a la casa que havia estat del seu pare. A més, després d'aquella conversa per telèfon des de l'aeroport, no podia presentar-se com si res. Tot resultava molt més complicat del que ell havia volgut imaginar. Un hotel, senzill i cèntric, un hotel qualsevol, va dir finalment. Abans, però, vull que faci una volta pel poble.

Sa Contramurada, el carrer més ample de Ciutadella, el que resseguia el fossat de les antigues murades, ple de cotxes i d'arbres de brancam espès on havien fet niu els estornells; la plaça des Born, amb aquell edifici de Correus, blanc i asèptic, on abans hi havia la casa Cabrisses, d'un bell estil colonial, que n'Andreu havia deixat, en plena postguerra, com a seu de la Falange; i el port, el seu port, molt més ample, sense la punta dels Esparralls on ara intentava encabir-se un vaixell gran, de color groc, en una maniobra que semblava impossible.