Palau Olives

Autor: Marc Martí i Totxo
Obra: Jornada de Constantinoble (Enciclopèdia de Menorca) , 1979
Pàgina: 91

Ja haurà entès V. M. Com Mº Onofre, germà de V. M. i meu és esclau del gran Senyor, i he sabut que està bo. Açò he rebut per uns guardians espanyols qui són ací, los quals eren guardians del barco a on ell està, lo qual han parlat molta volta amb ell, per ser tots espanyols; i diu que es fa voler a tots, tant és bon fadrí: d'on me só molt alegrat, i han me dit que ell té per molt cert eixir d'allí, amb favor de Déu gloriós i de lo Senyor. Per tant en llàgrimes plorant de mos ulls suplico a V. M. amb la present, que amb lo favor de Déu gloriós i del Senyor pare i mare de V. M.: i de mi trist posat en pena i de mon pare natural, que sia jo proveït de 600 ducats, amb los quals jo púguia traurer de tant torment ma muller i germà de V. M. i meu; i puga cobrar aquell fillet i filleta de mi, trist pare, los quals estan en perill de perdre l'ànima, la qual val més que quant tresor ha en el món, del que jo restaria amb grandíssima tristor; d'aon tinc per cert, V. M. tindria millor consideració a estes coses que jo podria fer escriure; per tant los suplica essent mester per dita provisió, sia venut tot lo meu i rest jo en camisa, sols jo puga traure de tant torment i perill ma muller, fill i filla i mon germà nostro, que de veritat dic a V. M. que veient-me així i no poder-los ajudar, estic per a perdre lo enteniment, i un dia me par un any, veient esta pena, jo amb mi estic en gran tristor, pensant la pena major que passen los qui són esclaus.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: La terra d'Argensa (Obra poètica) , 2000
Pàgina: 119

Ciutadella de Menorca

 

Aquí la llum és una carretel·la

guarnida d'amorells. Jo sempre deia

que habitaria una ciutat tancada

dins un cofre de sàndal, amb alcoves

o records esmortits sota els tapissos.

Una ciutat amb comtes i captaires

i un reposat capítol de canonges

de porcellana de Sèvres...

Les aures

acaronen jardins i la remota

epopeia polsosa –usque ad mortem

sustinuimus pro aris et focis-

mentre les ombres cauen.

Sempre deia

que habitaria una ciutat marcida,

amb sospirs vellutats, palaus i músiques,

on el temps perduràs com una rosa

presa en els fulls d'un devocionari.

Autor: Josep Maria Quintana i Petrus
Obra: Els Nikolaidis , 2006
Pàgines: 254-256

El cavaller Albert Renan havia abandonat aquells dies de primavera del 1781 la seva calma habitual i anava i venia de Maó a Ciutadella amb una assiduïtat desconeguda, fins al punt que la seva esposa li va demanar què dimonis portava entre mans.

-No res, ma chérie, gestions sense importància. Tanmateix en tenien d'importància les seves gestions amb aquelles persones que, amb una gran discreció, s'havien agregat a la conxorxa que, per mitjà de Renan i del seu amic Jean Eymar, estava organitzant des de Mallorca el marqués de Sollerich.

Un dia de finals d'abril, sota una pluja constant i molt forta, el cavaller Renan entrà a Ciutadella muntat en un cavall vermell. Havia cavalcat tot el dia i n'estava tip, d'aguantar l'aigua, assegut damunt aquell animal que, després de clapotejar en tots els bassals del camí, finalment va aturar-se davant la porta mateixa del palau dels Olives i Martorell. El cavaller baixà de la seva muntura i picà la porta amb la balda de ferro forjat. Un lacai li va obrir immediatament i el féu passar sota la volta de la gran entrada de la casa mentre li prenia el cavall per portar-lo a un dels estables que hi havia en el pati posterior.

-Arribeu xop, senyor.

-Ja ho podeu dir, mestre, xop fins a l'ànima! Assez!

-El senyor us espera. Tots els seus amics ja han arribat. El cavaller Renan pujava els graons desgastats d'aquell palau quan el senyor D'Olives va sortir a rebre'l.

-Passeu, amic meu, passeu i eixugueu-vos primer. Sí, això mateix! -digué mentre Renan feia menció de treure's la capa que l'havia protegit de l'aigua-, traieu-vos el capot aquest tot xop que porteu, i també el capell. -I, en veu alta, cridà una serventa-: Joana! -digué-, agafa la roba del cavaller Renan i du-la a assecar vora el foc, que està tota molla. I vos, Renan -va fer després agafant el seu amic pel braç-, entreu amb mi a la sala i prendreu una tassa de xocolata calenta. Maria Antònia, la meva dona, l'acaba de fer personalment.

Dins aquella sala amb un terra vermell de rajola hexagonal, amb parets emblanquinades d'on penjaven els retrats d'uns cavallers i de les seves respectives esposes ben al costat d'un bell conjunt de miralls, hi havia un grup de tres homes que estaven asseguts vora la llar encesa. En entrar, tots s'aixecaren de cop.

-Amics -digué l'amfitrió-, us presento el cavaller Albert Renan, l'amic del marquès de Sollerich, i un dels homes que l'informen de la situació menorquina per tal d'afavorir l'entrada dels espanyols.