Autor:
Antoni Moll i Camps
Obra:
La noia que sortí del mirall
, 2007
Pàgines:
154-156
El pare havia comprat i restaurat aquell casalot, fet de dues cases contigües. Un any, quan la hipoteca començava a fer-se massa feixuga, tingué un cop de sort: tragué la grossa de la loteria de Nadal. Aleshores s'obriren d'improvís horitzons de prosperitat comercial i casolana felicitat. Però, quan Frederic nasqué, després de la llarga penúria d'una guerra i d'una postguerra, les coses ja anaven, altre cop, a mal borràs. L'endeutament anà creixent, de manera lenta, però inexorable, en el curs dels anys.
I vet aquí que, quan Frederic en tenia una quinzena, sorgí, resplendent, una nova esperança: l'herència promesa de la tieta Pepa. Malauradament, com ja s'ha dit, aquesta fortuna que semblava, gairebé, a l'abast de la mà, se'ls escapolí, a darrera hora, per anar a raure, tota sencera, a les urpes rapinyaires de na Pepa Caimaris.
Mentre anava amunt i avall, aqueferat, passant d'una cambra a l'altra, en tasques d'endreçament i neteja o en altres rutinaris afers, retornaven, a cada indret, els records. Es feia present en la memòria no el seu passat, només, sinó també el passat dels pares, dels avis i dels besavis.
El jardí interior, que el pare havia engrandit fent enderrocar uns vells estables, assolellat tota la tarda, amb els fruiters, l'heura i altres plantes enfiladisses, i amb la bona ombra del parral a l'estiu havia estat escenari i palestra d'incansables jocs. Igual que el soterrani, espaiós i humit, de volta de canó, on s'apilaven posts i caixons d'embalatge, que esdevenien, sovint, materials de construcció.
A dalt, a més dels dormitoris, hi havia un petit despatx i una sala gran. Presidia la sala un bust en guix de Balmes, dalt una solemne llibreria envidrada amb els llibres, de llom vermell i daurat, relligats en pell, d'un oncle avi canonge. També hi havia un sofà, unes butaques, una antiga consola amb mirall i un piano. Frederic hi feia les classes de música. Al despatx i la sala, les parets empaperades en tons ocres eren ornades pels retrats en marc daurat d'avis i besavis.
Les quatre parets del dormitori gran eren de pedra i morter, tan gruixudes que a dintre s'hi obrien, a banda i banda, dos armaris, on es guardava la roba, i hi havia dos bancs de fusta, encastats a la paret, un a cada costat, dins el buit de la finestra.
Les golfes eren grans, amb dos finestrons, que donaven al carrer i que estaven sempre tancats, i dues finestres, cobertes només d'una tela metàl·lica i obertes al jardí. A les golfes, a més de llargs prestatges de llibres, polsosos munts de revistes i diaris, i vells mobles atrotinats, es guardava dins caixes i baguls un garbuix d'heterogènies deixalles d'un passat ja remot: claus de cabota daurada i velles fotos esgrogueïdes, relíquies d'un besavi ferreter i d'un avi fotògraf.
Al capdamunt, el terrat en una torreta quadrada, blanca de calç, dominava, enllà dels teulats, la blavosa silueta dels llunyans turons i la propera lluor de la mar i del petit port, eriçat de màstils.
