Casa d'Àngel Ruiz i Pablo

Autor: Àngel Ruiz i Pablo
Obra: Obres completes , 1967
Pàgines: 245-246

En la mort de mon fill Manuel

 

No me doneu, amics l'enhorabona,

que li afegiu més mal encara al cor;

l'ésser ell tan petit no vos abona

per a mesclar la fel a lo meu plor.

 

Ja ho sé, que hi és, al cel. Me moriria

si no cregués que hi ha volat, al cel;

mes eixa flor que el Bon Jesús collia

tenia massa fonda en mi la rel.

 

Ja és l'arbre massa vell perquè la branca

caigui sens l'aspra soca destrossar;

ferides com aquesta no les tanca

ni el pensament en lo de més enllà.

 

L'oli del seu record de nit i dia

crema dins lo meu cor com a un gresol

i sa enyorança sent l'ànima mia

amb una pena qui no té consol.

 

És d'aquells ulls enterbolits, ma pensa,

mirall d'on no s'esborra la visió;

d'aquella imatge la buidor immensa

no l'ha poguda omplir ni el meu dolor.

 

Dins mos ulls se reflecta nit i dia

lo trist llanguir d'aquella tendra flor,

i el dolorós gemec de sa agonia

ressona sens pietat dins lo meu cor.

 

¿Com ne tenc de gosar, jo, de gaubança

pensant que aquell infant ja no és aquí?

Jo no li planc, la benaventurança...

Jo no plor, no, per ell; jo plor per mi,

 

Senyor, Senyor, jo vos ne faç ofrena,

d'aquest dolor que m'ha robat la pau.

Si ell no havia pecat, meva és la pena.

Per quin de mos pecats me flagellau?

Autor: Josep Maria Ruiz i Manent
Obra: El pare , 2015
Pàgines: 20-21

Abans que la impressió de la llum del matí, sentia, en començar a desvetllar-me, el soroll gairebé mai interromput del vent de l'illa. Davall la cova sorda dels cobertors que em plaïa fer en agombolar-me, morien els xiulets sempre purs d'aquell vent de fora que venia del mar i semblava fet expressament per trontollar la gran finestra de la cambra, per remoure els geranis de la barana del terradell i la prunera, que meravellosament era una línia recta enramada, i per fer giravoltar violentament els penells dels dos campanars grossos i rodons del temple del Socors. Eren una companyia de vents que venien junts sobre el mar i, en arribar a prop de la ciutat, s'espargien cadascú al seu joc.

Desvetllat, sentia totes les coses de la casa amplíssima que el vent solia bellugar: l'altra gran finestra de la cambra de les germanes i les ties, el gemec d'una porta de les golfes, el guiscar de les portes i finestres que a baix donen al jardí, els sons diversos dels massissos de rosers, apropats pels colors de les roses. Àdhuc era coneixedor com cantaven els de roses vellutades davant de les rosetes guirlanderes que cobrien tot un envà del jardí en un diàleg viu dels vents, que per la manca d'espai s'empenyien; el sord bramul del llibant vincladís del pou, i, de sobte, el gran buf d'un vent gros, bona persona i mal geni, que no tenia altre remei que envair porta de la cuina endins quan una minyona tots els dies a la mateixa hora l'obria.

Jo solia estar tot despert en sonar aquest buf transcendental, i de cop em llançava fora del llit. Les set. Les campanes de la Seu, del Socors i del Roser, que voltaven la nostra casa, tocaven a missa un poc tremolosament perquè un aire esperava les ones sonores i hi jugava a cèrcols, o les llançava altra volta a l'espai fent-ne espirals.

Autor: Josep Maria Ruiz i Manent
Obra: El pare , 2015
Pàgines: 60-61

Sabia quan s'apropava amb una mena d'avís interior. Jugant al jardí, toquerejant el piano, posant una corda nova al violí, fent exploracions a la cuina per tal de satisfer la gana impacient, les cames m'enduien, elles soles i sense voluntat meva, al carrer o a una de les finestres que s'hi badaven. Gairebé sempre a l'instant de davallar a la voravia, girava el pare les columnes de l'església del Roser, que estava a la banda de casa. Frunzit el front, contrets els llavis, així que em veia recobrava la serenitat de la faç, la barba negra rodona i espessa baixava, i li veia els llavis somrients. Apressava una mica el pas; jo li sortia a camí; em besava, com sempre, amb una mica de tremolor; jo li passava el braç dins del seu i, sense parlar, entràvem a casa, on havia d'anar fent festes a la gran gentada de fills i altres parents. Si jo havia escrit algun apunt de composició o finit, tan de pressa com podia, alguna obreta, m'asseia al Pleyel i la tocava. El pare venia o no, i així judicava jo la valor de la meva obra, i restava content o entristit.

Autor: Josep Maria Ruiz i Manent
Obra: El pare , 2015
Pàgines: 72-73

I el pare que està llegint, esperant, i la germana que prova al piano la seva part d'una sonatina de Schubert. Les vidrieres en forma de guillotina, mal ajustades una amb l'altra i amb els llistons per on corrien sacsejades pel vent, no paraven de sonar. Dringaven contínuament els vidres amb la regularitat monòtona del passar el rosari a la vora de la llar, o de l'estellar en comunitat les ametlles quan n'era temps.

Jo no em sotmetia de seguida al pla musical. Portava les mans gelades i corria a escalfar-les a les galtes enceses de les germanes i àdhuc de la mare i de les ties, i a la vora del foc de la cuina, i, mentrestant, em distreia saquejant les menges preparades, o llançant faves velles al caliu. Tot això acompanyat i seguit de protestes irades de les dones i dels renys amorosos de la mare, amorosos encara que de vegades arribaven les seves veus a la vibració dels clarins. El pare, tan atent a confirmar les ordres i admonicions de la regina governadora portaveu, feia el sord a aqueixes hores, i, si maldava perquè el fill tornés a l'ordre, era amb la intenció oculta que arribés més aviat a col·locar-me davant el faristol, on ja era la particel·la de les obres preparades per al que ell anomenava amb ironia «el concert».

Era la seva hora familiar on fonia, tancats els enuigs, totes les seves joies i totes les aspiracions que érem nosaltres: jo principalment, que era l'únic on ell podia entreveure apteses madures i somniar realitats. Aquesta era també l'hora de les comptades amistats compatibles amb el gaudi pur de la música noble, i del burlar suau dels pocs intrusos que alguna vegada irrompien dins d'aquella caixa de riquíssimes ressonàncies espirituals, tan castes que gairebé no comportaven la conversa: que sabien unes de les altres i no s'ho deien amb paraules.

Autor: Josep Maria Ruiz i Manent
Obra: El pare , 2015
Pàgines: 77-78

I, passades aquestes hores i el sopar, deixàvem el pare i la mare a taula, i, mentre ells parlaven de coses que ningú dels germans no sospitàvem, pujàvem a les cambres. Jo desfeia els llits de les germanes i altres impertinències que les feien riure i desesperar-se ensems —una d'elles era descalçar-me i plantar-los a la cara el peu fredíssim—, i m'entrava a la cambra deixant la porta una mica oberta. La porta donava a una gran cambra quadrada on dormien els germans petits, vetllats per una tia del meu pare, dona de peus delicadíssims, que es feia la il·lusió de guarir-se amb mitjos tomàtecs, tallats l'instant abans de l'aplicació.

Totes les nits, una de les meves observacions imprescindibles era aquest espectacle. Després, ja podia tancar els ulls, i, havent resat breument, m'agombolava amb llençols i flassades i amb el misteri del jardí, i, sentint el vent infatigable, la lluita de les grans vidrieres de tota la casa, pròximes i llunyanes contra d'ell, el guiscar dels penells del Socors i del Roser, el xiulo de contralt de les òlibes de la Catedral, amb els quals jugava el vent enduent-se-les lluny, o entrant-los a la cambra quan, empenyent les vidrieres, les desjuntava una mica, i el soroll sord i bullent de la mar, m'adormia.

Una nit em vaig despertar i vaig sentir sonar les dotze. La cambra de la tia gran s'enllumenà i passaren els pares per davant de la meva porta mig closa. El pare tenia el cap cli sobre els cabells de la mare, i passava plorant. La mare passava erecta com un fall, segura, confiada, i parlava. Sols vaig oir: «Marededeueta...».