Platja de la Granadella

Autor: Raimon Pelegero i Sanchis
Obra: Les hores guanyades , 1983
Pàgines: 135-136

15 d'abril 1981

Quan soc a Xàbia, em puc passar tardes senceres mirant el paisatge. La punta de la Granadella, el cap de Moraira, si no hi ha boira, i per darrera el cap, el cim del penyó d'Ifac, per poc que sigui clar el dia. I la mar que canvia de color i de moviment tantes voltes al llarg del pas de les hores del dia. I el balanceig o la quietud del pins, segons els vents, el verd del llentisc i el romaní, l'aroma del tim i la sajolida. No sento cap necessitat de fer res. Mirar, deixar que els pensaments més diversos vinguin i se'n vagin sense que la més lleugera petja romangui en mi, sense capficar-me en res. Records, desigs, reflexions, constatacions, sentir els ocells, els mil sorollets del camp, dels arbres, dels animalons que no conec però que es mouen per aquí. I així fins que es faci de nit. L'Annalisa i jo, sols, ens parlem de tot, tranquil·lament. mirant el paisatge. La punta de la Granadella, el cap de Moraira, si no hi ha boira, i per darrera el cap, el cim del penyó d'Ifac, per poc que sigui clar el dia. I la mar que canvia de color i de moviment tantes voltes al llarg del pas de les hores del dia. I el balanceig o la quietud del pins, segons els vents, el verd del llentisc i el romaní, l'aroma del tim i la sajolida. No sento cap necessitat de fer res. Mirar, deixar que els pensaments més diversos vinguin i se'n vagin sense que la més lleugera petja romangui en mi, sense capficar-me en res. Records, desigs, reflexions, constatacions, sentir els ocells, els mil sorollets del camp, dels arbres, dels animalons que no conec però que es mouen per aquí. I així fins que es faci de nit. L'Annalisa i jo, sols, ens parlem de tot, tranquil·lament.

Autor: Raimon Pelegero i Sanchis
Obra: Les hores guanyades , 1983
Pàgina: 137

20 d'abril 1981

 

L'Eliseu, la Rosa i els seus dos fills han passat dos dies amb nosaltres aquí, a Xàbia. Hem xerrat molt i hem escoltat junts els discos fets fins ara de Totes les cançons. Tant l'Eliseu com la Rosa ho han trobat molt bé, han donat un judici molt positiu del que portem fet ja. M'ha sorprès molt agradablement la reacció de la Rosa, emocionada fins al punt d'apuntar-li les llàgrimes als ulls mentre escoltàvem els poemes d'Ausiàs March que he musicat. He estat feliç amb l'Annalisa, la Rosa i l'Eliseu escoltant i comentant tranquil·lament les cançons en un dia de sol, amb la mar plana i suau al davant, les dolces corbes que li fan a l'aigua el cap de Moraira i la punta de la Granadella, el marró, el gris, el blau fosc dels penya-segats, el verd intens dels pins, i una amistat vella d'anys alimentada per una real afectivitat, per molts anys d'una comuna passió pel País Valencià, per la cultura catalana, pel destí de les capes populars, per lluites comunes, per coincidències profundes i per discrepàncies no tan profundes i accidentals. M'he sentit viure.

Hem sopat amb Fuster, a Sueca. Ens diu que ja porta escrites vint holandeses de la presentació dels vint anys de Raimon. Ens assegura que ha deixat pràcticament d'escriure articles per concentrar-se en l'escrit de presentació. Quina meravella de dies! L'Annalisa i jo ens hem sentit estimats. Si els amics t'estimen i t'ho demostren, ja poden venir enemics, benvinguts siguin.

Autor: Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgines: 206-207

Més enllà de la Nau, el penya-segat vira cap al sud-oest fins a l'illa del Descobridor o torre d'Ambolo, abrupte illot quasi enganxat a terra que protegeix el petit golf que s'obre a continuació. La costa es fa momentàniament menys abrupta i, finalment, acaba declinant a la cala Granadella, on dirigim el Libeccio amb la intenció de saciar la gana en aigües plàcides.

En l'aspecte urbà, la Granadella és una minúscula pedania de Xàbia. Es tracta d'un delitós poblament pescador amb una dotzena de cases que defineixen un únic carrer, el carrer del Tio Català. Un bar restaurant i un petit varador de llaüts atapeït d'embarcacions completen el quadre. En la platgeta desemboca un rierol d'aigües esporàdiques on drenen els barrancs de les muntanyes veïnes. Remuntant-lo un poc es troben petits prats amb joncs i baladres, i de seguida els pins, que cobreixen els tossals cap a l'interior en una bosquina espessa, aromàtica i -amb el vent- sonora. La proliferació de xalets a les urbanitzacions pròximes i la facilitat d'accés des de Xàbia per la carretera asfaltada ha portat de fa uns anys a la fatídica massificació estiuenca de la cala. D'aquesta manera ha perdut l'aïllament beatífic i, així, gran part del seu encís, però a la tardor el reflux turístic encara permet d'apreciar-la en la seua genuïna, solitària, un punt anacrònica bellesa. Un encant que meresqué l'aprovació entusiasta del senyor Esteve qui, amb el cigarret pansit penjant dels llavis, balbucejà: «Grècia, Grècia...»