Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Seminari Conciliar de Sant Pere va ser creat el 1699 pel bisbe Pere d'Aragó i és bàsicament d'estil tardobarroc barrejat amb alguns elements neoclàssics, típic de l'arquitectura de transició del segle XVIII al XIX. Presenta una planta rectangular amb tres patis interiors i un alçat dividit en quatre pisos. La institució es va localitzar en aquest lloc quan s'acabaren les obres de l'actual edifici l'any 1772. L'església se situa en plena època d'hegemonia del neogòtic a Mallorca durant la segona meitat del segle XIX. La façana principal comunica amb un dels patis del Seminari i té un pòrtic de tres arcs ogivals i coberta amb volta de creueria. El 1954 es va fer el trasllat al denominat Seminari Nou, situat a Son Gibert. Des de finals dels anys setanta del segle passat, el Centre d'Estudis Teològics de Mallorca hi torna a estar localitzat. També allotja les instal·lacions de la Casa de l'Església i, d'ençà el 1993, s'hi reinaugura el Museu Bíblic Diocesà. També acull la Biblioteca Diocesana.
En un dels patis interiors, preferiblement en el que dona accés a l'església, podem llegir un fragment dels diaris de Blai Bonet (Santanyí, 1925-1997) en què, just acabada la Guerra Civil de 1936, narra detalladament com va anar el seu ingrés en aquest seminari.
Quan arribà el mes d'agost d'aquell any 1939, el vicari don Joan Picornell, que era de Porreres i vivia a la rectoria, em va dur a Ciutat, en el tren de les set i mitja del matí, a fer l'examen d'aptitud per a l'ingrés al Seminari Conciliar de Sant Pere. Don Joan Picornell i jo dúiem pa i taleca. En ser a l'estació de Campos, vàrem treure el berenar que dúiem embolicat amb un paper de diari i fermat amb un fil de mataporc. Jo berenava d'un panet d'oli amb una peça de xocolata de La Pera —hi havia dues marques de xocolata, «Xocolata Alcover» i «Xocolata La Pera» —. El vicari Picornell va treure una fiambrera plena de bacallà i salsa de tomàtiga. Jo dins el tren ja enyorava ma mare i, pegant una ullada al bacallà i als dits del vicari, me la imaginava dient «alerta a les taques».
Des de l'estació del tren, la plaça Espanya, el carrer de sant Miquel, Cort, carrer Fortuny, el Coll, carrer de Monti-Sion, carrer del Seminari: era un casalot revengut, ample, gris, negrenc, antic; tenia una fonda portalada que feia presència... Ja hi era, ja hi havia arribat, tot sol, jo, sense ningú de la família vull dir, tenia dotze anys; vaig estirar, jo, la baula de llautó net i lluent com un calze, la campaneta toca a l'altra banda de la porta de caoba obrada.
Era una de les hores més importants de la meva vida: entrar a una casa, on no havia estat mai, per a formar part d'un estol de gent que jo no coneixia de res: en coneixia just la seva fe, la seva esperança, la seva meditació.
Just tenia dotze anys: ho tenia ben clar; sobretot ho sentia molt clar: jo no era davant aquella porta, espaiosa i enfosqueïda per les ombres del carrer curt i esquifit, perquè un vicari, una atmosfera, un ambient, un misteriat món jueu-cristià, m'haguessin pastat i fet tovar i coure a la seva imatge...
Jo havia fet el camí, o un dels camins, que mena al Jo d'un homenet que ja ha fet dotze anys seguits de cap a cercar i voler trobar el Tu que cada un dels éssers humans cerca i vol trobar, sabent o no sabent que cerquen aquell Tu...
Feia prop de tres anys que jo pujava a peu, o en la bicicleta, al pujol de Consolació, a la penya Bosca, el puig Gros. L'any en què feia els deu anys, ja començava a ser un al·lotell púber. A la meva tosca manera, vaig reconèixer que un no sé què que romania en silenci rellevant, m'havia fet entrar en la majoria d'edat...
Altres indrets de Palma: