Autor:
Llorenç Villalonga i Pons
Obra:
Tres viatges amb calma per l'illa de la calma
, 1952
Vetaquí els orígens del que en podríem dir «gafimisme». Trob tan exactes les paraules del meu germà, que no encert a enfocar la qüestió d'una altra manera. El «gafimisme» fou, durant alguns anys, una influència vital. Existia molt abans que Gafim pensàs a escriure una ratlla. Crec recordar que les seves primeres produccions literàries, eren purament verbals. Gafim «confiava» als amics les seves fantasies i les seves aventures, sense pensar a escriure-les. Això correspon a la vella tradició mediterrània, grega o fenicia. És cert que en la meva malaguanyada continuació de «Mort de Dama» vaig aprofitar molts d'elements «gafimisfes» especialment en la gènesi de Jaumet Cohén, el noi que s'entrega sense por a les baronesses cocainòmanes («educades i deseducades a Viena») oferint-se per donar-los lliçons de natació nocturna, i pujar per la finestra de Paúl de Valois per tal de rescatar lletres imprudents. Jaume Cohén, peró, apareix desposseit d'intel·ligència, perqué aleshores —fa divuit anys—, i encara ara, jo he cercat principalment en els meus personatges les qualitats intuïtives. Gabriel Fuster i Mayans —no cal dir-ho— és súmament intel·ligent. El seu intranscendentalisme no pot ja enganyar ningú, perqué sabem que hi ha moltes coses davall la frivolitat d'un minuet.
