Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A poca distància de la torre de Paraires, adossada a la qual hi hagué un parapet medieval i més tard una bateria d'artilleria, es troba la capella de Sant Nicolau o Sant Nicolauet (1246), cedida l'any 1249, per Jaume Ia la ciutat i dedicada al patró dels mariners. És un testimoni de la importància de l'activitat portuària de Portopí i arribà a tenir volta de creueria, substituïda el 1621 per una volta de canó. El 1343, els jurats de Mallorca hi juraren fidelitat a Pere el Cerimoniós. Als segles XV i XVI serví de llatzeret, abans de la construcció del de la Quarantena. Entre 1880 i 1890 s'enderrocà la capella per ampliar la pedrera de Portopí i se'n construí una de nova, que es tornà a canviar de lloc a la darreria del segle XX per edificar un centre ludicocomercial. Des de 1965 és església parroquial, dedicada a Sant Pere Claver. A redós de la seva entrada podem llegir el fragment de la Crònica, de Ramon Muntaner, en què se'ns narra l'episodi d'un almogàver de Sogorb que aquí desafià els costums catalans de la Nit de Nadal de no menjar carn. Seguirem després les lectures amb un poema d'Emília Sureda datat a Portopí el 1903 i el fragment final de Dins eldarrer blau, de Carme Riera, en què es cremen els acusats per la Inquisició.
171
Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada. e posaven al porxe de Sent Nicolau de Portopí. E la vespra de Nadal anaren-se'n los deu a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren quatre moltons, e faeren-los escorxar, e, escorxats, penjaren-los al porxe. E la un dels companyons, lo qual era de Segorb, havia jugat e havia perdut; e pres un quarter de moltó, ab la fellonia, e mès-lo en ast. E és costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, con foren venguts a la dita posada del porxe de Sent Nicolau de Portopí, veeren prop del foc on ells devien menjar, lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se'n, e se n'esquivaren fort, e digueren:
-¿Qui és aquest qui aquest quarter de moltó nos ha més al foc?
- E aquell respòs que ell l'hi havia mès.
- E per què ho havets fet?
- Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.
E aquells reprengueren-lo molt, e pensaren-se que si bé ho deïa, que no ho faria; e així aparellaren llur sopar, e meseren llur taula. E aquell pres una tovalleta a l'altra part del foc, e assec-se; e mes sa tovalla, e tuit començaren a riure e aixufar, que cuidaven-se que ho fes per escarn. E con ells foren asseguts, començaren a menjar, e aquell pres son quarter de moltó, e va'l-se posar davant, e talla de la carn, e dix:
- Jo vull menjar d'esta carn, a deshonor de la festa que anuit és e demà serà.
E al primer bocí que es mès en la boca, venc-li en vision un hom tan gran, que tocava del cap al teginat del porxe, e donà-li tal de la mà per la cara, plena de cenra, que a envés lo gità en terra. Sí que cridà, con fo en terra:
-Santa Maria, val!-, tres vegades.
E jac així con si fos mort, tot despoderat de sos membres, e hac la vista perduda. E los companyons llevaren-lo, e posaren-lo sobre una flassada, e estec con a mort bé entro a hora de mija nuit. E con lo gall cantà, ell cobrà la paraula, e demanà prevere; e el clergue de l'esgleia del dit lloc de Sent Nicolau venc, e confessà's d'ell molt devotament. E lo dia de Nadal per lo matí, a precs e a requesta d'ell, portaren-lo a l'esgleia de madona Santa Maria, de Mallorca; e davant l'altar ell se féu posar, e tothom venia-lo veure. E ell era així dèbil, que de negun membre que ell hagués no es podia en res ajudar, e la vista que havia del tot perduda. E plorant, pregava lo poble que degués Déu pregar per ell; e davant tuit ell manifestava sos pecats e sos falliments, ab gran conticció e ab gran dolor, sí que tot hom e tota dona n'havia gran pietat.
Maror
Venc i m'assec, quan mor el dia,
ran de la mar; sent sa remor:
si tengués ales, volaria
per l'ample espai cercant claror.
En va, dins l'ombra de la vida,
cerc un estel que em doni llum,
destriant lo ver de la mentida,
lo que és calor de lo que és fum.
Són les ventures papallones
i és el penar com la maror,
que, enc que es condorma per estones,
redola sempre, com les ones,
com l'esquirol bellugador.
De molts de cors de moltes nines,
que més que cors són encensers,
brosta l'amor plena d'espines
com la poncella dels rosers.
I molts de cors d'homes i dones
són llibres vells d'intrincats fulls;
i ànimes belles, humils, bones,
són fondes mars plenes d'esculls.
El cos es gàbia enganyadora
que té captiu el pensament;
mes, ¿què desitja i què es que enyora
aquesta aranya filadora
que tant com tix se va estrenyent?
No sabrà mai la criatura
què és bo i dolent, petit o gran:
sos pensaments, a la ventura,
com la maror que mai s'atura,
redolaran... redolaran...
Altres indrets de Palma: