Portopí. Església de Sant Nicolauet

Autor: Ramon Muntaner
Obra: Crònica II , 1979

171

 

Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada. e posaven al porxe de Sent Nicolau de Portopí. E la vespra de Nadal anaren-se'n los deu a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren quatre moltons, e faeren-los escorxar, e, escorxats, penjaren-los al porxe. E la un dels companyons, lo qual era de Segorb, havia jugat e havia perdut; e pres un quarter de moltó, ab la fellonia, e mès-lo en ast. E és costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, con foren venguts a la dita posada del porxe de Sent Nicolau de Portopí, veeren prop del foc on ells devien menjar, lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se'n, e se n'esquivaren fort, e digueren:

-¿Qui és aquest qui aquest quarter de moltó nos ha més al foc?

- E aquell respòs que ell l'hi havia mès.

- E per què ho havets fet?

- Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.

E aquells reprengueren-lo molt, e pensaren-se que si bé ho deïa, que no ho faria; e així aparellaren llur sopar, e meseren llur taula. E aquell pres una tovalleta a l'altra part del foc, e assec-se; e mes sa tovalla, e tuit començaren a riure e aixufar, que cuidaven-se que ho fes per escarn. E con ells foren asseguts, començaren a menjar, e aquell pres son quarter de moltó, e va'l-se posar davant, e talla de la carn, e dix:

- Jo vull menjar d'esta carn, a deshonor de la festa que anuit és e demà serà.

E al primer bocí que es mès en la boca, venc-li en vision un hom tan gran, que tocava del cap al teginat del porxe, e donà-li tal de la mà per la cara, plena de cenra, que a envés lo gità en terra. Sí que cridà, con fo en terra:

-Santa Maria, val!-, tres vegades.

E jac així con si fos mort, tot despoderat de sos membres, e hac la vista perduda. E los companyons llevaren-lo, e posaren-lo sobre una flassada, e estec con a mort bé entro a hora de mija nuit. E con lo gall cantà, ell cobrà la paraula, e demanà prevere; e el clergue de l'esgleia del dit lloc de Sent Nicolau venc, e confessà's d'ell molt devotament. E lo dia de Nadal per lo matí, a precs e a requesta d'ell, portaren-lo a l'esgleia de madona Santa Maria, de Mallorca; e davant l'altar ell se féu posar, e tothom venia-lo veure. E ell era així dèbil, que de negun membre que ell hagués no es podia en res ajudar, e la vista que havia del tot perduda. E plorant, pregava lo poble que degués Déu pregar per ell; e davant tuit ell manifestava sos pecats e sos falliments, ab gran conticció e ab gran dolor, sí que tot hom e tota dona n'havia gran pietat.

Autor: Emília Sureda i Bimet
Obra: Poesies mallorquines , 1992

Maror

 

Venc i m'assec, quan mor el dia,

ran de la mar; sent sa remor:

si tengués ales, volaria

per l'ample espai cercant claror.

 

En va, dins l'ombra de la vida,

cerc un estel que em doni llum,

destriant lo ver de la mentida,

lo que és calor de lo que és fum.

 

Són les ventures papallones

i és el penar com la maror,

que, enc que es condorma per estones,

redola sempre, com les ones,

com l'esquirol bellugador.

 

De molts de cors de moltes nines,

que més que cors són encensers,

brosta l'amor plena d'espines

com la poncella dels rosers.

 

I molts de cors d'homes i dones

són llibres vells d'intrincats fulls;

i ànimes belles, humils, bones,

són fondes mars plenes d'esculls.

 

El cos es gàbia enganyadora

que té captiu el pensament;

mes, ¿què desitja i què es que enyora

aquesta aranya filadora

que tant com tix se va estrenyent?

 

No sabrà mai la criatura

què és bo i dolent, petit o gran:

sos pensaments, a la ventura,

com la maror que mai s'atura,

redolaran... redolaran...