Plaça del Mercadal

No puc seguir parlant d'aquestes coses...

Autor: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
Obra: L'Hostal de la Bolla. Flors del silenci , 1981

No puc seguir parlant d'aquestes coses sense que m'espiregin els ulls. Jo era atlot que anava fet un alarbe, i ma mare em solia dir cada quinze dies:

— Hala, a taiar aquest llanado!— I ja era partit, de cap a ca N'Armando el perruquer. Poc a poc mos férem amics i vaig acabar per ésser un estaló de la casa. Totes les hores que els estudis i el colomer me deixaven lliures les passava allà; i les escenes, els records, l'aspecte i fins les olors d'aquell barri, a pesar d'haver passat quinze anys anant a lloguer d'un cap a l'altre de ciutat, els tinc dins l'ànima i mai més ne podran sortir.

El tiralínies i el bec de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge... És com una d'aquelles escriptures primitives que per molt que hi grati el raspador, surten damunt lo que s'hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, des de l'antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i reixats de ferro! aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d'esportins, d'estormies, de sarrions, de graneretes i tota casta d'obra de pauma.

Aleshores s'hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de segles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m'alegraven la vista els munts, composts i simètrics, de pebre mòlt a cada banda de taulell; els rosaris d'aiguacuit; les traginades plenes de cèrcols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d'eines, a les drogueries. M'agafava de ple una ratxa d'aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d'aiguarràs, d'esperits medecinals i d'espècies fortes. Si era els vespres d'hivern quan hi passava, anant a casa, pel portelló o pel portal obert de pinta-en-am-ple, descobria aquells interiors tebis i abrigats, on s'agombolaven vells, joves i nins de la família, entre sacs de bessó i senalles de llegum. La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles vernissades, lluïa com un argent; la pica de l'oli, amb sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant al carrer, s'obria, com una estrella de platallons, la bóta d'arengades, amb un llum d'encrulla penjant.

¿Què vos he de dir, si ho sabeu molt millor que jo, si recordeu aquelles entrades i sortides de fatxades, aquell envitricollament de placetes, i la tenda del guitarrer, i el botigó del qui feia baüls, i la papereria, amb sos fulls de minyons i soldats de color?... Idò, passant per allà i torcent ara a l'esquerra, ara a la dreta, s'arribava a la plaça que en deien de la Font Vella. Dels cinc carrers que en partien, un, el més famós, el principal se pot dir, era el de l'Hostal de la Bolla. No el cerqueu a la guia o en el pla de Ciutat, perquè ha desaparegut: no vos rompeu el cap per endevinar les semblances d'aquesta història, perquè, com aucells de passada, els insignes personatges que hi trobareu, tots han volat.

Basti dir-vos que des d'un observatori tan bo com la perruqueria de N'Armando vaig veure per més de quatre anys el rebull d'aquell Hostal, cort de tota casta de miracles, posada de pelegrins i cercadors de bones i males ventures, despesa de missatgers i traginers, torre de Babel on se parlaven moltes llengües i s'hi aplegaven els escolims de cent pobles de la terra. Eren desarrelats del seu terrer, pobrea volandera, trescadors de món, sense casa ni fogar, corrent per infortuni o malfeneria, com a condemnats a mudar de llit cada vespre, amb la vida a lloure i sense politxó pròpia de la Cosmòpolis, sempre a terra estranya, lluny dels seus.