Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça presidida per l'Ajuntament de Palma i centrada per una mil·lenària olivera és un important nexe urbà entre la plaça Major i els centres d'interès de l'església de santa Eulàlia i la Seu. L'olivera hi fou transplantada el 1999 des de Pedruixella Petit (Pollença), aleshores pesava prop de les 4 tones. Tenint-la a la vista pot ser oportú llegir un fragment inicial del poema que Pere d'Alcàntara Penya va dedicar a recuperar la memòria de la Colcada del Rei en Jaume arribant a Cort per mitjà d'una padrina vella i el dedicat per Josep Lluís Pons i Gallarza a cantar de manera afinada i brillant les gràcies de les mil·lenàries oliveres mallorquines. També hi llegirem dos fragments de L'hostal de la Bolla, de Miquel dels Sants Oliver, en un dels quals es refereix als tocs d'En Figuera, el rellotge que presideix la façana de l'Ajuntament.
La colcada (Fragment)
(Dia 31 de desembre)
Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s'ha perdut...; la Colcada
molts pocs la recorden ja,
d'aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina...
—Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!
En tants d'anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d'aquella festa tan maca
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d'aquell temps les alegries...;
tothom, tothom ja s'és mort,
i com més transcorren dies
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s'inclina.
—Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!
Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaulos, domàs, festers,
drap-rasos i branques d'om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trui!
I era avui mateix, mesquina!
—Tal dia com vui, padrina?
Tal dia com vull?
—El pobre amb el ric mesclat,
els amos amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat.
i els menestrals més antics,
amb los penons de l'ofici,
duien com a bons amics
sense rancor ni malíci'
per conservar més les paus.
els esclaus a la Marina.
—Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?
—Callau, i teniu paciènci'
que tot, tot vos ho diré,
i res més vos contaré
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com en memòria
del dia de la Conquista
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien... de la Xina.
—Que ja fa molts d'anys, padrina?
Que ja fa molts d'anys?
—Ja en fa molts; i s'aplegaven
davant Cort els cavallers
i a cavall molts de carrers
en processó transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d'or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí anaven passant
cap a Santa Catalina.
—Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?
—Per aquí mateix, i amb ells
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virells,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
-Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?
L'olivera mallorquina
Conta'm vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca
noves del temps d'enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nusades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me,
dels béns que n'he perduts, sols l'esperança.
Ton delicat fullatge
que sota lo cel blau l'embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
ta rama verda, i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixies sobre el marge d ela coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L'àrab i sa mainada
respirant-ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, recollien.
Ah, quin dol, escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l'infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres
i els ferros enfonsaren
de l'alqueria en les calentes cendres.
***
Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sen nombre
seien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
***
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.
Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
***
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s'atura,
i amb el flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.
***
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Me'n record com si fos avui. Quin vespre aquell!... ¿Com ha de fugir de la memòria de ningú aquell espectacle ferest i que mai per mai he de tornar a veure?
A devers les nou i mitja En Figuera començà a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué comprendre tothom que es tractava de qualque cosa seria. Els rotllets de curiosos reunits a cort i davant els portals de les botigues encara obertes en aquella hora, se pogueren treure aviat el gat del sac.
Se tractava d'un incendi en un dels punts mes perillosos de la ciutat vella, on els carrerons estrets, les voltes i arcades, els llenyams corcats i la falta d'aigua havien de fer molt difícil apagar el foc.
Quan vaig sebre que es tractava de l'Hostal de la Bolla, l'ànima em va caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que no n'havia de quedar pedra sobre pedra d'aquell edifici babilònic.
En efecte: encara no era arribat a la placeta, i ja m'havia fet càrrec de que la cosa no tenia adob. L'Hostal cremava pels quatre costats, se pot dir, i anàvem, per lo tant, a presenciar una cosa ben trista i que no s'assembla a res nat del món: un incendi a Palma.
Segur que n'heu vist molts: però si no heu vist aquell, no tindreu una idea prou clara de lo que és un incendi a ciutat.
Figureu-vos, idò, una gran gentada feresta d'homes, atlots i donetes, que omplien plaça i carrer i que no deixaven passar a ningú, com no fos a força de colzades i empentes; figureu-vos el tràfec de l'amo de l'Hostal, dels mossos, dels mercaders que hi tenien aviram, dels traginers que treien els seus muls amb les guarnicions mal posades, que arrossegaven els carros per a posar-los en salvament.
Figureu-vos que les flames sortien ja per les finestres dels porxos plens de gàbies i caixotes velles; que estaven enceses les sotilades i que la claror de l'incendi resplendia amb vermell de taronja per totes les obertures, clivells i retxilleres de la casa.
Una remor de mar grossa muntava d'aquella generació, que per instants anava en augment: ara arribaven guardes civils, ara soldats de cavall, ara la bomba de la goleta, més tard la de can Maneu i de la fàbrica de les flassades.
Dues-centes veus en una vegada donaven ordres que ningú obeïa; dos-cents homes amb un pic corrien d'una banda a l'altra sense sebre on anaven, ni per què es movien, i amb tot això l'alcalde del barri, el senyor Mandilego, del balcó de ca seva, manava, amb gran serietat, an els dependents del municipi:
— Gutiérrez, haga usted despecar... Baco pena de presidio, cuide que los muchachos no interpreten la vía púbblica!...
A la matinada no en quedava de l'Hostal més que un munt de pedreny calcinat, de claus flamejants i de troncs mig encesos. Aquella gent de totes les terres va dispersar-se silenciosament, i mai més la veureu reunida.
Si ara hi passeu, per aquell indret, hi trobareu uns casals nous, espaiosos, amb grans magatzems de farina.
Els que els seguien ja eren molts quan arribaren a la plaça de Cort. S'hi feia mercat, com cada dilluns, i tombaren dues o tres parades. Els productes s'estengueren pel terra i uns pocs vagabunds i captaires es barallaren per fer-ne recapte.
A poc a poc, com si seguissin unes consignes precises, se sentiren insults contra els habitants del carrer de sant Bartomeu. Es va fer córrer la veu que allà hi vivia don Domingo Sants, una persona que era al darrere de la conspiració del coronel Vidal, reprimida amb tanta duresa encara no feia un any. No era just que a ell no l'haguessin ni amonestat, quan quasi tots els altres conspiradors havien estat executats. També els pasquins contra l'honorable canonge Antoni Llaneres havien sortit de casa seva. Es tractava d'un subjecte de costums depravats, avar, sense escrúpols. Feia negoci de qualsevol cosa, fins de la profanació del convent de la Misericòrdia. Tothom sabia que havia permès el pas al canonge Molines fins a la teulada del convent, a l'interior del qual s'havien comès tota mena de crims i sacrilegis, ignorats pels inquisidors en una sentència escandalosa, feta pública feia molt poc. Potser era don Domingo qui, amb els seus diners, havia afavorit aquella sentència. Era un vell repugnant que s'havia casat amb una afrancesada molt més jove que ell, una dona poc virtuosa que almenys havia estat l'amistançada amb un conegut liberal, mort recentment. Tot això era el que es deia quan el motí es dirigia cap al seu domicili.
Els revoltats entraren al carrer, cridant. Totes les cases estaven tancades a pany i clau. Tothom temia que s'hi reproduís el saqueig de dotze anys abans, quan ja es va retreure als qui hi vivien que no participaven en les lleves i que esquivaven la justícia, subornant els seus ministres. Aquest cop, guiats pels mariners de don Simó i els criats de don Miquel, es concentraren davant la casa de don Domingo i no en violentaren cap altra. Apedregaren les finestres i les teulades del voladís de la façana. Cada vegada amb més fúria. Hi va haver una gran trencadissa. Finalment, forçaren les portes i entraren a la casa en tumult. Aviat varen començar a llençar els mobles des de les balconades. Taules, cadires, còmodes, armaris i tota mena de papers. Ho amuntegaren a la placeta de davant el convent i hi calaren foc. Les destrosses varen continuar a l'interior. Alguns en sortiren carregats amb joies o amb canelobres de plata. D'altres, amb aliments, objectes de terrissa i andròmines de tota classe.
Les flames de la foguera eren molt altes quan varen comparèixer les tropes que el marquès de Coupigny comandava. De seguida, tot va canviar. Els més agitadors, els que més havien induït els altres a cometre excessos, es retiraren i la por a l'envestida dels genets va fer la resta. En pocs minuts no hi quedava ningú de fora del barri. El foc, aïllat a la plaça, no suposava cap perill i foren els mateixos veïns del carrer els qui l'apagaren quan tot va haver passat. Unes hores després, el governador va emetre un comunicat en què treia importància al que havia succeït. Es tractava d'un incident aïllat, incontrolable. Per sort només havia afectat una casa i només se n'havien fet malbé les pertinences interiors. També anunciava que havia pres les mesures oportunes perquè no es repetissin fets com aquell.
Altres indrets de Palma: