Monument a Encarnació Viñas

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Obra poètica , 1996

Cuando llega al arrabal

de senectud.

Jorge Manrique

 

raval

de senectut

voravia

escombrada

mocadoret a punt

de comiat

polseguera

a les cantonades

fanals

empesos

casupets de ningú

sense ningú

i a la tarda

una nina de pedaç

tambor de

brodadora

 

raval

de senectut

acordió

penjat rere la porta

llumenerets

d'oli

a les finestres

passes de ningú

fang delicat

potser una pluja

llumeneret blau

a l'últim inabastable

cap-de-cantó.

 

—(sarcàstic) Voleu dir que heu tornat vell?

—Vull dir que ploro.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Ha nevat sobre Yesterday , 2016

I encara vàrem convèncer Encarnació Viñas perquè ens impartís classes d'Història de la literatura. La vaig conèixer en ocasió d'aquelles lliçons. Era intel·ligent i audaç i sentia un entusiasme que se't contagiava. I si la senties parlar dels trobadors, del Tirant, de Cervantes, de Juan Ramón, mai no en podries prescindir, perquè havia fet que començassin a formar part del teu imaginari.

Sovint parlava de Cèlia, la germana morta a la ciutat d'Almeria, del treball que hi féu a l'institut d'ensenyament secundari, de la immensa tristesa que havia causat la seva partida. Encarnació Viñas era, sobretot, una dona vinculada a les inquietuds pedagògiques de la Segona República. Com el seu pare, el professor Gabriel Viñas, n'havia viscut els entusiasmes i les decepcions. Però sobretot havia resistit la repressió del règim de Franco, la depuració del pare, la nit en què un escamot de falangistes acudí a cercar-lo... La intervenció d'un militar que els era conegut evità l'assassinat. Deia:

—El pare ens enviava llargues temporades a casa de les germanes Aguiló, a son Rapinya, per si de cas acudien a detenir-lo, no ens hi trobàssim.

Entre aquells falangistes n'hi havia un que, amb el temps, vaig conèixer i que escrivia al diari del Movimiento. N'Encarna no va oblidar-ho mai. I, si coincidien en un acte públic, li clavava la mirada als ulls, però no esperava que ell s'empegueís. Em va impressionar sempre l'actitud crítica que mantenia quan un fet social o polític contrariava els seus valors de dona d'esquerres, la immensa capacitat d'indignar-se. Ens aplegàvem en un petit espai del pis superior de la casa del carrer de Llorenç Riber, on encara vivia dona Cèlia, la seva mare; ens assèiem en unes cadires baixes, ella en un tamboret de palma, vora una xemeneia. A vegades li portava una rosa i la posava en aigua, en un pitxer de vidre. Aquell espai era a dues passes de l'estudi on treballava Josep Maria Llompart, voltat de llibres i papers. El vaig conèixer en ocasió d'aquelles classes. Era un home culte, a vegades irònic, elegant i lúcid, poeta excel·lent. Lentament va néixer una amistat que s'intensificà amb els anys. Ara, passat el temps, em sent afortunat d'haver estat amic seu, perquè foren unes relacions lleials i generoses.