Font de les Tortugues

Autor: Salvador Galmés i Sanxo
Obra: La dida i altres narracions , 1976

—Dida, podríeu sortir a passejar, avui horabaixa,— li digué la senyora.

I sortí amb la teta. El carrer ombrívol la impressionà com un corredor carcerari. No hi tocava gens de sol, i era mitjan capvespre!; però després, guaitant al Born, la inundà una esclator de llum, cariciant, voluptuosa. L'embatol enfilava el passeig com una delícia volant; el cel era turquí lluminós, el fullam de l'arbreda s'esgrogueïa.

A la Font de les Tortugues, sota l'ombra dels polls blancs, ja esperava un estol de dides, que reberen la novella com a coneguda d'estona. Una, petita i morena, se dirigí a ella:

—Estic de lo més apurada, no ho creureu?

Tenc s'homo a Bones-Aires. Avui he rebut es seu retrato, i... no l'he conegut.

—Què vols dir?

—Sí, fieta. Avui sols no som dinat.

—I ja fa temps que se n'anà?

—Ca; just denou mesos. Era mal fet com un motlo de fer llamps. Veis? jo som lletja; idò ell encara me guanyava d'un bon tros... i en es retrato és de lo més guapo i ben fet. Creis-me: estic que no cernc de mon sedàs.

Les altres reien. Poc a poc n'hi conferien més. Amb elles se mesclaven soldats, movent converses grolleres i prenint postures bajanes.

—Que partim?

—No, dona, no. Hem d'esperar ses altres.

Eren les toca-tardanes, les que no podien sortir tan prest, i les havien d'esperar per anar totes plegades cap al moll; si no, s'emmoscaven i movien saragata. I a cadascuna que arribava de bell nou, la bruna del retrato, amb seriositat sospitosa, li havia de contar ses cuites.

—Au, au; anem. Qui no hi és a temps no hi fa fretura.

L'estol començà a caminar, Born avall, compacte, enrevoltat de tetes i soldats. La taca blanca dels rebosillos i davantals ressaltava sobre el trispol gris del passeig, quasi desert encara, i les dides seguien, joves, grasses, lentes, com un ramat de femelles de cria, a qui estava prohibit tot sentiment d'esposa i mare, i llegut només l'acte fisiològic de vegetar i lletar.

Autor: Biel Mesquida i Amengual
Obra: Els detalls del món , 2005

Vaig trobar Na Miquela F. per un pur atzar (i ja sé que res no succeeix a l'atzar) a la taula del fons de tot del bar Bosch de Palma. Quan vaig veure aquella senyora que em feia senyes d'enfora no podia creure que les dirigís cap a la meva atenció. Devora jo, a la barra, no hi havia ningú. Per això, com atret per la gravetat d'un xuclador marí, vaig recórrer les onze passes cap a ella amb els arxius de la memòria funcionant a mil. Just quan la tenia davant, per un d'aquests malabarismes de les neures i les neurones que fan que la fragilitat no es trenqui, vaig reconèixer aquells ulls color xampany que als devuit anys m'havien fet fer l'ullastre esbrancat. Ens besàrem com dos amics que no s'han vist de fa molts d'anys i es retroben per causalitat casual en la coberta d'un transatlàntic enmig de l'oceà. Qualsevol oceà serveix mentre hi hagi aigua de plom per totes parts i un cel que amenaça temporal. Els cabells tenyits de ros cendra i aquell vestit jaqueta xanelós m'havien confós. Na Miquela era la moderna de la colla manacorina i la seva cabellera negra conjugada amb unes cames d'anunci de La Perla la convertien en la fruita més desitjada. Parl de molt abans de la Constitució del 78, d'anys abans de la mort del dictador Franco, i fins i tot de per devers una dècada abans del maig del 68. Ara era una mare de família, casada amb un home de negocis potent de Manacor, amb una filla casada de fresc («Un matrimoni humiliant i digne de compassió») i un fill poeta («Un Rimbaud en potència»). Com pots suposar, Lector curiós que has arribat fins aquí, na Miquela és un personatge de novel·la o com a mínim de nouvelle. La intel·ligència d'una dona que sap que no se sent bé fa estona i hi vol posar remei, la memòria d'una dona que no ha oblidat passions i renúncies, covardies i errors, emperò té prou sensibilitat per saber-se viva. «Vaig camí de l'alcoholisme, Biel, no em veus? De bon migdia, et sembla que bec una aigua mineral? No, és gin, pur gin blanc i transparent.

Autor: Maria de la Pau Janer i Mulet
Obra: Màrmara , 1995

També varen recórrer els carrers de Ciutat plegats, prengueren gelat amb ensaïmades a Can Joan de S'Aigo, resseguiren les avingudes del centre, visitant botigues de roba, provant-se vestits i camises, que na Clàudia pagava amb un mig somriure còmplice, segueren al bar Bosch, contemplant el tràfec dels qui anaven i venien, caminaren fins a la catedral i tornaren a llegir la inscripció de Jònica, l'escultura que, ja des de l'adolescència, més els agradava dels Jardins de l'Hort del Rei. Es passejaren pel Parc de la Mar, fins a l'extrem últim, allà on els bancs afavoreixen la contemplació del brollador, dels arbres, de la Seu reflectida dins l'aigua del llac. Un llac fet de mar. Al Passeig marítim, vora les barquetes ancorades i l'aigua immòbil, en Jordi perllongava les pròpies histories. I va ser allà on na Clàudia va estar a punt de contar-li la d'en Joan Forteza, però no va saber trobar les paraules. I es refugià en el silenci, mentre deixava escapar l'oportunitat de buidar-se el pensament i el cor. Soparen als restaurants millors del centre, els que havia tengut l'oportunitat de conèixer al llarg de l'estada a Mallorca, feren un itinerari nocturn pels bars de moda, anaren al cinema i a les llibreries. Llavors, quan ja en quedaren farts, de la ciutat, llogaren un cotxe i partiren cap a Cala Ratjada.