Convent de Santa Teresa

Autor: Miquel Costa i Llobera
Obra: Poesia completa , 2004

Adorant

Déu és aquí! Fugiu, ombres de vida,

davant Aquell qui és...

Obriu-me el fons d'abatiment sens mida,

abismes del no-res.

 

Dins l'avenc tenebrós de ma baixesa

postrat en sant terror,

oh abisme sense fi de la grandesa!,

oh Déu!, jo vos ador.

 

Baix del carro vivent i formidable

de vostra majestat,

batega el cor en confusió inefable

d'amor i feretat.

 

A vostres peus, oh Rei de la victòria!,

jo el tir com una flor:

passau-li per damunt en vostra glòria,

passau sobre mon cor.

 

Que l'esclafin les rodes sacrosantes

que aixequin pols de llum,

sols que puga, morint a vostres plantes,

donar-vos un perfum.

 

Sols que puga mon cor, perdent la vida,

amb son batec final

alçar-vos una nota més sentida

dins l'himne universal.

 

Oh Llum de llum, Essència tota pura!,

mirau-me fit a fit,

i, eclipsada a mos ulls, la criatura

se perdi en fonda nit.

 

Massa en la boira del fondal malsana,

oprès d'enuig i dol,

entre besllums de tota imatge vana

jo us he amagat, oh Sol!

 

Mes ara el raig que tot error engega

vull ja, Sol adorat,

encara que amb la vista quasi cega

ne resti enlluernat.

 

Vull beure vostres raigs de viva flama,

oh Sol abrasador!

Cremau!..., que és dolç a l'esperit que us ama

patir més set d'amor.

 

Cremau, secau-me tota saba impura,

tota llecor de llim:

no és la vida d'Adam ni sa ventura

la sort que ara jo estim.

 

Paradís terrenal no m'aconhorta

ni en vull d'hort delitós,

que d'un altre verger m'obriu la porta,

més alt, perquè és penós.

 

Que ma vida se torni desolada

com un desert aquí,

sols que hi sentí la viva solellada

d'amor que no té fi.

 

Que se ressequi al meu entorn la terra

de tanta ardor i llum;

així el cor de tot fang més se desferra

i s'alça amb més perfum!

Així a les terres d'Orient sagrades,

de dies sempre plens,

dins el cor de planures abrasades

creix l'arbre de l'encens.

 

Allà degota mirra que depura

i bàlsam que és consol,

perquè fa fruits de cel la terra dura

dins l'èxtasi del Sol!

Autor: Bartomeu Torres i Gost
Obra: Mn Costa i Llobera. Assaig biogràfic , 1936

Cap símptoma de malaltia havia manifestat; l'any anterior sols menciona una llaga varicosa a la cama, que no semblava amagar cap mal greu. L'estat melancòlic del dia abans, que diu en el dietari, no fou observat ni pels familiars. El matí del 16 d'octubre féu la meditació, celebrà Missa amb preparació i acció de gràcies, digué jaculatòries, berenà tot com de costum, potser donà una ullada al diari, estudià el sermó i s'encaminà a l'església de les Tereses, per predicar a la Missa solemne de les festes centenàries, el panegíric de la Santa Titular. El temple estava ple de devots.

Vestit amb l'hàbit coral de canonge pujà a la trona, i prengué per tema del panegíric les paraules de l'epitalami: Ego dilecto meo et dilectus meus mihi, "Jo per mon Amat i mon Amat per a mi", que concentrava tot l'esperit i la vida de Santa Teresa de Jesús. Teresa és de Jesús, i Jesús és també de Teresa: per aquesta unió explica l'altíssima perfecció de la Santa, la profunda Sapiència de la mística escriptora i les magnànimes empreses de la Reformadora carmelitana. Són les tres parts que anava a considerar en el sermó.

Parlava en la primera de l'esforç de Teresa per desferrar el seu cor d'afectes humans i unir-se a l'amador celestial que la volia exclusivament seva: «Un dia dins aquell convent de l'Encarnació, on havia professat sola la Regla carmelita mitigada, recollint-se davant una devota figura de Jesucrist acotat, tomba a sos peus amb un esclator de llàgrimes com una nova Magdalena, i plora llargament ses lleugeres infidelitats...» No acabà la frase. Al dir «tomba a sos peus», llavores en sec emmudí, i es desplomà dins la trona sense una exclamació ni una queixa. Un murmuri intens s'aixecà de l'auditori; retiraren de la trona a D. Miquel, i ja no dava senyals de vida.