Autor:
Antoni Serra i Bauçà
Obra:
Carrer de l'Argenteria 36
, 1988
Ignasi es va fer el sord per no haver-li de contestar, però el temps no li acabava mai de passar. Lent, com aquelles matinades que no l'encerten, que no aconsegueixen de rompre el ventrell de les boires. De cop, tota la gent callà. Ignasi reparà que les cares de tothom se xuclaven de mica en mica i que tornaven pansides com les figues de seca, i que les mans cercaven l'amagatall de les butxaques —s'imaginà que tots les devien tenir estretes, amb els dits arrufats, fetes una bolla tensa—; alhora, sentí el silenci de matí estirat, gairebé sense núvols, que s'escampava al llarg de tot el cementiri, entreforcant-se per creus, panteons i xiprers. El cel, al cap curucull, era com un tampor de brodar, amb la roba tibant, de color blau-gris, com de rates de pell llefiscosa.
Unes potades monòtones, fortes, compassades, s'acostaven per moments. Ignasi alçà el cap com una llebre i va veure que pel carrer d'enmig, entre les tombes, se'n venia l'escamot amb l'oficial al front, i els condemnats darrere-darrere, un parell de passes enfora. No hi eren tots perquè, segons havia sentit a dir a un que semblava molt informat, el diputat Alexandre Jaume l'havien d'executar aquella mateixa matinada, però al fortí d'Illetes. Ignasi sentí com la feredat li pujava a la gorja de veure com aquells homes caminaven insegurs i sense esma, tot i saber minut per minut, gairebé segon per segon, l'hora en què farien l'ingrés al regne de la mort i de l'obscuritat. «Ja no hauran d'esperar pus», volgué conhortar-se, i amb recança de vell pensà que només els restava de vida allò que duraria aquell passeig pel cementiri, fins que arribarien a la paret i...
Ignasi tancà els ulls.
Va sentir les ordres de l'oficial. Després, un moment de silenci... i retronà la descàrrega.
Quan els torna a obrir, els ulls, Ignasi comprovà que la funció havia acabat per aquell dia fins a noves ordres. Tothom se n'oblidaria aviat, encara que era probable que els diaris de la ciutat recollissin la feta en unes quantes retxes. S'envià una glopada d'aire per refer-se. N'hi havia alguns —molts— que feien mambelletes, igual que si haguessin anat al teatre, i uns altres trobaren escaient de posar-se a cantar allò de «Cara al sol, con la camisa nueva...». Els soldats, sempre formats, amb aquell mateix pas monòton, referen el camí de tornada a la caserna. Ignasi tornà a mirar cap a la paret i, amb una ullada furtiva, s'endugué totes les deixes: els cossos romanien ajaguts sullanes entre herbes, tocant la fossera.
No va poder mirar gaire cosa més perquè aleshores se sentí empès. El grup d'espectadors s'havia posat en marxa. Sortia del cementiri i començava a caminar per la carretera polsosa cap a la ciutat, indiferent a tot, com si no hagués passat res de nou. L'home amb el cap pelat agafà pel braç Ignasi i li donà conversa.
—Avui no ha estat gaire cosa. No ha estat divertit ni emocionant —i li ho deia baixet-baixet, com si li fes una confidència.
Ignasi arronsà les espatlles, però ni motà, com si li volgués fer entenent que ell, Ignasi, descendent d'antics jueus, no tenia mai res a dir.
—Bé, trob que ens n'hauríem d'anar a llevar el paparró i el fred. Anem a prendre una bona tassa de xocolata amb ensaïmades, au! —convidà el cap pelat.
Ignasi no respongué tampoc. Esqueixat per dedins, continuà cop-piu darrere el grup. La ciutat dels terrors i de les fantasmes havia despertat d'aquell malson nocturn.)
