Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest casal està situat en el cap de cantó dels carrers de la Portella número 11 i de can Formiguera, i era el lloc d'estada ciutadà de Ramon Burgues de Saforteza i Fuster (1627-1694), segon comte de Santa Maria de Formiguera, conegut amb el malnom de Comte Mal. En una època d'enfrontaments entres nobles i gent de peu pla, és a dir, entre Canamunts i Canavalls. El comte fou un dels més clars representants de la reacció senyorial del segle XVII, aplicant càstigs injustos i exercint de manera dèspota el seu poder. Per això el poble, o algú en el seu nom, l'equiparà al personatge llegendari del Comte Arnau i li aplicà no només la cançó sinó també la majoria de malifetes adaptades al personatge real illenc.
El primers autors romàntics en tractar el personatge literàriament foren Joan Antoni Safortesa (1839) i Josep Maria Quadrado (1843). Rebé també l'atenció de Ramon Picó i Campamar (1884). Ja en el segle XX, Guillem Colom (Sóller, 1890-1979) dedicà al mite tot un poema èpic de dotze cants, desenvolupant la història i incrustant-la en la geografia concreta de Palma. Així, per exemple, equipara la història del Comte Arnau amb Adalaisa, l'abadessa de sant Joan, amb la monja Margarida que habita en el convent de Santa Clara i, possiblement, la mina que anava de Montgrony al claustre de sant Joan té en el poema de Colom la correspondència amb la que el comte, imaginàriament, va fer construir entre aquest palau i el convent. Enfront del palau podem llegir un fragment de les memòries de Colom on ens dona detalls sobre la redacció del poema.
Autor:
Ramon Picó i Campamar
Obra: Obra poètica , 1983
Obra: Obra poètica , 1983
De pressa!
Ni precs ni ofrenes hi valen;
lo Comte pretén en va:
Brunilda li ha dit resolta
que seva no ho serà mai:
per si el Comte no l'ha entesa,
sa mare li diu més clar:
—Guardau los diners i joies,
que ma filla no és venal;
guardau-ho tot per aquelles
que duen l'honra a l'encant,
i anau-se'n en hora mala
ja que sou el Comte Mal!...—
Lo Comte, quan l'ha sentida,
gira l'esquena i se'n va;
sens badar boca conversa
dins son cor tot caminant:
—Jo tornaré en hora mala,
si en hora mala me'n vaig!...—
—¡Ai, mare, la mare mia,
jo sent trepig de cavalls!...
—Les portes estan barrades,
filla mia, dorm en pau!...
—¡Ai, mare, que les empenyen!..
¿sentiu, quins cruixits que fan?
—¡Ai, filla, que Déu nos valgue!
¿si no és el vent, qui serà?
—Ai, mare, prou serà el Comte;
¡jo l'he sentit flastomar!—
Les portes cauen a trossos,
la casa cruix d'alt a baix;
se n'entra resolt i puja
per l'escala el Comte Mal:
Brunilda cau esmortida
tot d'una que el veu entrar,
lo Comte la pren en braços,
fuig amb ella escala avall;
la mare li va al darrera,
d'un tros lluny li va cridant:
—Mal Comte, torna'm la filla!...—
Lo Comte puja a cavall.
No bé s'asseu a la sella,
la mare ja hi ha arribat:
a un estrep, aixís que arriba,
s'arrapa amb les dues mans
i crida tot repenjant-s'hi:
—Lladre! Lladre! no et mouràs!—
Lo Comte aixeca l'espasa,
li venta dos cops de pla;
si amb lo primer no és caiguda,
quan rep l'altre, sí que cau.
—De pressa!,.. —crida aleshores
lo Comte an els seus criats,
—de pressa! de pressa!...—crida,
i esperonant el cavall
parteix brunzint, més de pressa
que el dardell quan surt de l'arc.
—¿De pressa, crides?... Doncs, sia! —
diu la mare agonejant
al sentir-lo, —vés de pressa
sense aturar-te ja mai,
de pressa, com la candela
que crema cap per avall!...—
De pressa va, ben de pressa
lo poltro del Comte Mal;
de tan de pressa, no corre,
no corre que va volant.
Si troba parets o màrgens
los bota pitjor que un mart,
ni avencs ni gorgs el deturen,
pels torrents li basta un salt;
i passa jardins i hortes,
travessa boscs, arenals,
costers i puigs i garrigues
i cingles i comellars...
sembla un remolí, quan passa
la plana de part a part;
quan passa per dins la costa
sembla una verga de llamp!...
Autor:
Guillem Colom i Ferrà
Obra: El Comte Mal (Poema en dotze cants) , 1950
Obra: El Comte Mal (Poema en dotze cants) , 1950
La clau me la donà la Cançó del comte Mal, recollida pels voltants de Galatzó, versió reeixida de la del Comte Arnau, viva encara ara a Mallorca des de Santa Margarida a Andratx, o sigui en els primitius dominis del Comte Mal, on se solia cantar a dos cors en temps de collar oliva. Obeint no sé quin secret instint, fou sobre el vers heptasíl·lab d'aquesta vella cançó – no tan antiga que hàgim de divorciar-la de l'època del personatge que canta- que havíem bastit l'estrofa dels tres primers cants del poema.
Les lluites hereditàries del comte Ramon Çafortesa per exercir el domini directe i la jurisdicció civil i criminal sobre els veïns de les seves set cavalleries, en un país franc de jurisdicció feudal des del temps de la conquesta, foren l'origen del sobrenom de "Mal" amb què el motejà la fama. I el rancor inveterat que van sentir pel comte, en vida i després de mort, els pagesos de les viles on radicaven les terres gravades pels seus pretesos drets senyorials, fou la causa que induí la fantasia del poble a acomodar la llegenda llòbrega del Comte Arnau a la història accidentada del nostre comte Ramon, llegenda que, importada per la famosa cançó, acresqueren encara amb nous motius els poetes de la Renaixença.
Enfront d'aquest comte històric, eixelebrat i bel·licós, fill agosarat d'un segle d'odis i de lluites ferotges de "Canamunts i Canavalls", es dreça un síndic del poble, defenedor ardit dels seus furs i llibertats i cabdill de la vindicta contra les pretensions d'infeudació del comte sobre els presumptes vassalls, en la revenja dels quals donà heroicament la vida sota les mans implacables dels partidaris del comte, el qual, després d'un llarg procés, fou exiliat del país.
La figura dramàtica d'aquest proteic personatge, doblement objectivitat per la història i la llegenda, encarnació d'un segle d'odis i de lluites despòtiques contra les llibertats del poble que el maleeix en vida i el condemna en mort a suplici etern, fou, doncs, la que em donà el fil, a través de la Cançó, per a teixir aquest poema: per a un poema on poguéssim vessar, a més de la tradició llegendària de la terra, el patètic paisatge de la nostra època històrica potser més rica d'aspectes, però fins llavors òrfena de la seva expressió èpica.
Altres indrets de Palma:
Indrets