Autor:
Llorenç Villalonga i Pons
Obra:
La marquesa de Pax i altres disbarats
, 1975
Una veu: Justíci' és feta.
La senyora d'edat (als seus veïns): ¿Vostès creuen que na Xima s'arribarà a colgar amb en Tomeu?
(Una bufada de vent se'n duu la senyora d'edat.)
Sra. Rolland (amb accent mexicà desvetllat pel pànic):¡Nosotros también volamos, Manuel!
(Volen.)
Filòsof 2.n: Prou. Jo aplec.
(Vola.)
Tomeu (desesperat, amb un ramell): Oh, Xima, posa orde en aquest desveri. (El vent li pren les flors, que s'escampen per l'aire.) Es vent m'ha pres ses flors... Xima, s'Inquisidor és mort. Ja no quedes més que tu...
(Va desapareixent tot, taules, cadires i parroquians. Se sent, cada pic més dèbil, l'oració del seminarista i el cor, cada vegada més pobre, del poble que respon: «Xima, salva els teus feels...»)
Tomeu: Aviat no quedarà res. No m'importa morir, però necessit sebre... Jo supòs que és en el Cel que mos n'anam tots. ¿Què no és així? Escolta, Xima, el senyor Rolland mos convidava a anar a viure a un hotel. Jo puc acceptar que me paguin es dinar i es sopar, però no es dormir. ¿Per què? Tu coneixes ses veritats fonamentals. Contesta. ¿Té raó ell o jo? ¿I lo des puros? Tampoc no ha quedat aclarit. ¿Per què no me respons? ¿O és que això també és contingent?
(Pausa, Una bufada se'n duu en Tomeu.)
Tomeu (des de l'aire, amb un crit): Xima, ¿és ver que no saps tocar es piano?
(Desapareix. En escena no queda ningú, fora de na Xima, dreta, somrient i mirant al lluny.)
FI
