Sala Imperial

L'any 1978, els diumenges, Titus, Xim i molts d'altres nois...

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: Una cara manllevada , 2000

L'any 1978, els diumenges, Titus, Xim i molts d'altres nois anaven a l'un o l'altre dels dos cines de Manacor a veure comèdies eròtiques espanyoles i italianes. Aquelles pel·lícules amb internats femenins on les alumnes es passaven la vida dutxant-se o amb pisos de parets frèvoles, cobertes de paper pintat, on entraven i sortien de les habitacions noies despullades i homes lletjos en calçotets, havien constituït l'educació sentimental i sexual de Titus. S'astorava de l'accessibilitat alegre d'aquelles dones que saltaven de llit en llit sense aturar-se de riure. Els homes lletjos —els artistes còmics del cinema de l'època— gaudien, a la pantalla, d'un èxit incommensurable. Titus es deia sovint que, si aquells tipus contrafets s'ho passaven tan bé, un adolescent poruc i retret com ell ho havia de tenir fàcil. Tot i que, a vegades, Titus caigués en els paranys més evidents de la ficció, sabia que allò només era cine, i cine dolent. Però un cine que retratava una actitud que, en aquella època posterior a la mort del general Franco, semblava l'única possible. La disbauxa sexual existia en algun lloc: els quioscs n'anaven plens. No sota aquelles formes grotesques, tan sols, sinó sota moltes altres. Titus era incapaç de detectar les cares de fam i de fàstic i d'heroïna que hi havia darrere totes aquelles cares manllevades.

—¿Per què venim a veure aquestes pel·lícules?—sovint es demanava Titus, que ho sabia prou, però volia trobar un motiu plausible i una justificació.