Es Cós

Seien al bar de ca n'Andreu...

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: Una cara manllevada , 2000

Seien al bar de ca n'Andreu, mirant amb avidesa les taques d'humitat de les parets. Ara i adés, les mirades coincidien i ell reia:

—He, he...

—He, he...—contestava Annabel.

I la vista de Titus s'escapava feliçment cap als adolescents que pujaven i baixaven la costa d'Es Cós, magníficament aliens a les circumval·lacions de Titus anys enrere. La figura epigonal d'Annabel Artigas es dibuixava amb concreció excessiva. Eren els mateixos genolls: la memòria de Titus no n'hauria acceptat d'altres. Entre els genolls perennes d'Annabel Artigas i els anhels de Titus no semblava que hi haguessen passat vint anys. Això va ésser el primer que se li va ocórrer dir a Titus:

—Estàs igual.

Noies cobejades altre temps passaven, o passarien, o havien passat, per la costa d'Es Cós convertides en dones empenyent cotxets i arrossegant nens caríssimament vestits. La majoria havien sucumbit, sense més resistència que la d'aventures esporàdiques, a la cadena que lligava un noi ferotge vestit de soldat que bevia cerveses per impressionar la nòvia amb un home resignat, amb càrdigan i mitjons fent joc, que bevia cerveses per passar l'estona. El mateix Xim, a vegades, encarxofat al sofà, se'n reia. Annabel assentia encalçant la nena perquè no trenqués res. Xim abocava whisky a Titus i, embotonant-se el càrdigan, recitava:

—Hi ha gent que sempre és la mateixa gent. Ho deia perquè acabava de comprar un disc compacte de Paolo Conté. Titus feia com qui olora el tassó i veia per la finestra com era cert que el sol es ponia sempre per allà mateix.