Coves del Drac

Autor: Miquel Costa i Llobera
Obra: Tardorals, dins Poesia Completa , 2004

La Cova del Drac

Dins un palau d'alabastre,

riquíssim, no fet de mans,

a on no arriba ni rastre

de llums i renous humans;

 

dellà l'estany qui s'interna

pel coval encantador,

dissipa la nit eterna

una màgica claror.

 

Quina llàgrima d'estrelles

pogué filtrar allà dins,

que il·lumina meravelles

dignes de cèlics jardins?

 

L'estrella que allà il·lumina,

com topazi resplendent,

sobre l'aigua crestallina

la porta un cigne vivent.

 

Cigne de negre plomatge

allà habita per encant,

i en la pau d'aquell paratge

aixeca a voltes un cant.

 

Potser l'ha sentit d'enfora,

com un arpegi perdut,

algun viatger que explora

la cova, admirat i mut...

 

Mentres l'estel que enlluerna

aquell cigne portarà

el Drac, rei de la caverna.

devorar-lo no podrà.

 

I bé prou l'engoliria

tal monstre, fill de la por,

que, avorrint llum i harmonia,

guarda inútil son tresor.

 

Guarda l'anell del misteri,

la clau de l'encantament,

i conserva en cativeri

una princesa innocent.

 

Dorm el drac amb son feixuga

a un recó fosc, allargat;

però apenes res belluga,

ja se desperta irritat.

 

D'una son més llarga i forta

dorm la princesa gentil,

talment com estàtua morta

dins son màgic camaril.

 

A prop d'ella el cigne canta

i l'aigua del gorg remou;

mes ella ni amb la complanta

ni amb les ones se commou.

 

Immòbil jeu, i pels rissos

que li pengen del capçal,

l'adornen ja els degotissos

d'una corona fatal...

 

Sols ella despertaria

sortint de l'obscur poder,

si el cigne, lo que era un dia,

bell home tornava a ser.

 

Mes per tornar ser lo que era

el cigne negre del llac

necessita la darrera

gota de sang d'aquell drac.

 

Quin cavaller, com Sant Jordi,

matarà el drac indolent

i, fent que el món se'n recordi,

romprà aquell encantament?

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: L'illa de la calma , 1976

Aquestes coves de Manacor són més íntimes que les d'Artà. Com si diguéssim més de família. Així com allí, el Gran Arquitecte – com dirien els francmaçons- va voler fer grans catedrals, aquí es va acontentar de fer sales petites, però ben decorades amb arabescos fantasiosos. [...]

Són petites, però són complicades, i en aquesta complicació i a un guia aficionat que no sabia per on anava, es deu la pèrdua de dos amics i la troballa miraculosa que tingué lloc en aquesta fosca.

Aquest fet ocorregué fa vint anys, i les víctimes interines varen ésser En Llorenç i Riu, secretari del "Cau Ferrat", l'oncle del secretari, i el guia, esca del pecat d'aquest fet. [...]

Al cap d'hores de caminar i d'anar d'una banda a l'altra, varen veure que l'atxa de vent s'anava acabant per moments i la varen dividir en quatre parts perquè els durés més estona; i el que encara és més terrible era que, per mor de la humitat, els mistos ja no s'encenien, i, per no quedar-se a les fosques i conservar el foc per quan convingués, varen determinar d'anar fumant un cigarro cada u, per torn.

Per al guia i per a l'oncle, molt bé, perquè, fet i fet, ja eren fumadors; però quan va tocar en Llorenç, com que no havia fumat mai, es va fumar el primer cigarro i li va venir el primer mareig.

Marejats i mig a les palpentes, veuen una cosa clara; s'hi fiquen de peus, i era un llac, que després ha dut el seu nom, en record d'aquella tragèdia.

Aquell llac té un misteri que no hi ha paraules per descriure'l. És un estany que dorm, ja fa segles, allà en el fons de la terra; un estany quiet com la mort. Aquella aigua, que mai no s'ha mogut, no té un plec ni una irisació. A baix, com en llit d'argent, s'hi veuen les estalagmites, com guardades dins d'un cristall, i és tan sedós, aquell cristall, que un sent desig de dormir-hi a dintre.