Cementiri municipal. Monument als afusellats

Autor: Guillem d' Efak i Fullana
Obra: Obra poètica , 2016

Sa cançó de Çon Coletes

 

Aquesta cançó que escoltareu

l'ha feta Guillem d'Efak,

més de mig manacorí

i fill d'En Toni Cremat.

La va fer a Çon Coletes

una horabaixa de març.

Déu vulga que durant molts anys

pugui anar-hi caminant.

 

L'any mil quatre-cents cinquanta

pitjor fou que el de sa fam.

Els rics mengen pa de xeixa,

diuen ses dones plorant.

Els rics mengen pa de xeixa

i per noltros sols no hi ha mestall.

Lo Tort Ballester ho escolta

i li envest cap a ciutat.

 

I era una colla de veure, tots eren manacorins.

Fent-se costat un amb l'altre anaven replegant amics.

Primer s'hi ajuntava En Mates, llavors En Fullana i En Gil,

En Nadal, En Mascaró, En Guinovart i En Fornit.

Lo tort Ballester els comanda, perquè era el més decidit.

 

Per donar compte an el rei

a Nàpols varen anar

i el rei els dona penyora

de que tot s'arranjarà;

però els senyors de casa bona

ni el rei volen escoltar.

Tres anys, Lo Tort Ballester,

els tengué acorralats.

 

Set-mil cinc-cents sous donaven

els nobles a qui el matàs.

Feren venir mercenaris,

moros i napolitans.

Calaren foc a les cases

i es fartaren de robar.

Després  'ribà la venjança

color de vi i de sang.

 

I era una colla de veure, tots eren manacorins,

si ho eren els condemnats també ho eren els botxins;

primer mataren En Mates, llavors En Fullana i En Gil,

En Nadal, En Mascaró, En Guinovart i En Fornit.

I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu.

I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.

 

Després d'aquesta endemesa

tot romangué com abans;

els pobres, més bocaclosa

i més vídues plorant plorant;

i no ploraven per elles,

ploraven pels seus infants.

 

Sa cançó que heu escoltat

l'ha feta Guillem d'Efak,

qui demana a déu que el poble

no tengui mai més tirans

i que mai més no hi hagi guerres

ni lluites entre germans.

 

Autor: Miquel Àngel Riera Nadal
Obra: L'endemà de mai (Obra narrativa) , 2008

A empentes, feren col·locar els tres emmanillats un vora l'altre, donant la cara de ple a la llum.

En un instant que, de tan breu, semblà com si l'escena hagués estat assajada, es formà l'escamot i, dins el silenci corprenedor, es sentí que els fusells eren posats a punt.

Quan alguns ja apuntaven, de sobte l'escrivent es posà a córrer de bell nou, de manera enfollida. Per un breu moment, semblà com si la fosca fos consistent i, topant amb ella, no aconseguís sortir de dins la clapa de llum, però finalment ho assolí i se'l perdé de vista cap a dins la negror.

Aquesta vegada la seva malaptesa era total. Corria d'una manera esvalotada, tot fent ziga-zagues i, abans de distanciar-se tant com l'altra vegada, fou aglapit de bell nou, enmig d'un devessall de malediccions.

Augmentà l'excitació de tothom i semblà com si tot el clot fos una immensa caliuera. Sonaren veus, crits. A un de l'escamot se li escapà un tret cap a enlloc.

El dispar, dins aquell lloc tancat, sonà d'una manera feresta, multiplicat, i no féu sinó créixer la tibantor general de nervis, posant la gent gairebé histèrica. Entre la circulació ràpida d'una escapçadura de frases, es sentí que l'amo en Cosme, des de l'avantatge que li donava la seva perspectiva d'espectador, cridava:

—Trencau-li una cama!

No ho hagué de repetir. Com si es tractàs d'un vell costum que aquell moment suplicàs just perquè algú el recordàs, un de l'escamot es capgirà el fusell dins les mans i, agafant-lo per la canonada, va ventar aquell home per la baixacama i tot seguit se'l veié esbucar com un vas buit que de sobte es trenca per un canvi de temperatura.

Quan, dues hores després, arribà a s'Almonia, a l'amo en Cosme li costà molt dormir i va poder comptar les batallades de rellotge de peu, que no acabaven mai, fins que l'auba ja incordiava per la finestra.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Ha nevat sobre Yesterday , 2016

Arran del desembarcament del capità Bayo a Portocristo, dia 16 d'agost de 1936, els feixistes d'Algaida detingueren un centenar d'homes. Els havien vigilats i els capturaren fàcilment. Els tingueren retinguts durant hores, custodiats a la casa de la Vila. Els amollaren quasi tots, mentre passava el temps i es feia de nit. En quedaren nou, entre ells en Pere Llull, n'Antoni Llull, el seu germà, i el pare de tots dos, en Pere Llull Mudoy, germà de la padrina Llucia i de la tia Antonina. Em contaren que de primer havien detingut en Pere i n'Antoni. El pare, l'oncle Pere, acudí a veure què havia estat dels fills. Li varen dir:

—Veniu i ho sabreu.

El detingueren. En quedaren nou. Abans de les dotze els carregaren en dos cotxes, un dels quals menava en Nofre Ruala, i els transportaren al cementiri de Son Colotes de Manacor. Hi havia els tres de can Tiró, en Llorenç Antich, de can Mora, en Miquel Jaume, de can Mindona -tenia dinou anys i deien que havia sacsejat don Pedro de can March, en sortir d'un míting: l'agafà pel capell i cridà visques a la República-, en Joan Oliver, de can Serení, en Miquel Oliver de sa Talaieta, l'amo en Miquel Metge, que tenia una pedrera a la qual havia acudit el meu pare a treure marès, i en Tomeu Sastre, de can Cunieta. Els assassinaren de matinada. Als de can Tiró –l'oncle Pere i els seus dos fills n'Antoni i en Pere- els fermaren amb filferros. L'oncle Pere cridava i els deia assassins. El fill Pere li va dir que callàs, que el final estava decidit. Els dispararen a les cames, els remullaren de benzina i els calaren foc. Moriren cremats vius, com als vells actes de fe. L'endemà, entre la cendra, algú va trobar-hi els botons de les camises. De bon matí, madó Bel Mora cercava el seu fill. Anà a l'Ajuntament i trobà tancat, preguntava si l'havien vist, si sabien què havia estat d'ell. Enmig de la plaça, va rompre a plorar d'impotència i ràbia. Anà a parlar amb en Pere Mena, a qui havien nomenat batle durant els primers mesos, després de l'alçament, i amb qui tenia un cert parentesc. En Pere Mena li va dir que es ficàs dins ca seva i callàs, si no volia que li succeís una desgràcia, també a ella. I hagué de beure's el cop.