Celler de ca n'Amer

Els cellers d'Inca gaudeixen d'un brau renom...

Autor: Joan Santamaria i Munné
Obra: Visions de Mallorca , 1955

Els cellers d'Inca gaudeixen d'un brau renom en tota l'illa, tant pel bon vi que hom hi beu com pels gustosos requisits que s'hi mengen. Aquests admirables cellers inqueros són uns locals amples, alts de sostre, molt ben moblats i agençats a la llei de la terra, bastits a uns quatre o cinc metres sota el nivell del sòl del carrer i amarats d'una grata penombra que convida amablement a menjar, a beure i a passar-hi l'estona sense penes ni cabòries. El més notable d'ells, a part de llur netedat i bon gust, són les monumentals botes mallorquines arrenglerades a banda i banda, al peu de les quals un home, per bon bevedor que sigui, no fa pas més corpenta que un granet de matafaluga. Quines botes més feixugues, més massisses i més extraordinàries! Llur grandària, fora de mida, us deixa en els ulls una impressió d'estupor, com les piràmides d'Egipte i els temples de Karnac.

I bé: tot contemplant-les he perdut el compte del nombre variadíssim d'embotits, de la sèrie d'amaniments i de la classe i color dels vins que ens ha tret per a berenar l'amo del celler, que és aquest home gras, panxut, rodó i lluent com una bufa de sagí que ara ens guaita amb uns ulls tots entendrits.

—Ai!—penso entre mi—com t'hi faran ésser a l'hora de pagar.

Doncs, no. Veieu? L'amic li ha allargat una moneda de duro i l'amo, en canvi, li ha tornat una almosta de plata menuda i xavalla. I per tornes, encara ens ha acomiadat amb unes grans reverències, com si fóssim talment uns prínceps. És una llàstima que no ho siguem, puix que, si ho fóssim, de bona gana tornaríem expressament a Inca per fer noble el taverner i penjar-li al pit una creu de les més grosses.