Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les coves d'Artà, situades a 150 metres d'altitud, estan envoltades de muntanyes que s'alcen sobre la mar. No foren descobertes fins al començament del segle XIX, encara que han estat visitades des de temps remots i és molt probable que els primitius habitants de l'illa, així com els diversos pobles que posteriorment les habitaren ja les coneguessin. Des de l'època de l'arxiduc Lluís Salvador, en què la visita es feia amb llanternes de petroli, les coves s'han il·luminat, cosa que permet en l'actualitat contemplar amb un recorregut de menys d'una hora totes les imponents sales i les espectaculars estalactites i estalagmites, entre les quals destaca l'anomenada Reina de les columnes, de més de vint metres d'alçada. En qualsevol dels espais: sala de les Columnes, l'Infern, el Teatre o sala de les banderes podem llegir la descripció que l'arxiduc en féu, complementada amb un fragment de La deixa del geni grec, de Miquel Costa i Llobera, el record que en fixà Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) i el poema que els dedicà Rafel Ginard.
Autor:
Miquel Costa i Llobera
Obra: La deixa del geni grec (Poesia completa) , 2004
Pàgina: 396
Obra: La deixa del geni grec (Poesia completa) , 2004
Pàgina: 396
La deixa del geni grec (fragment)
En mig d'aquella sala sorgia un gran altar
sens ídol ni altre emblema, trossam d'estalagmita
sagrat al déu incògnit. Aquella era la fita
a on s'encaminava la llarga processó.
Allà davant caigueren en muda adoració
los sacerdots i sagues; llavores Nuredduna,
d'un ram de flors que duia, collides a la lluna,
ne féu una corona i en coronà el catiu
per víctima sagrada, segons la llei prescriu
del déu ocult. Un calze després li donà a beure
de poderós narcòtic, que fa dormir i creure
visions consoladores, calmant el patiment.
Begué Melesigeni com qui a tot consent,
rendit a l'infortuni fatal, i res espera...
Llavors l'encadenaren a l'ara, de manera
que no se'n pogués moure, i, havent-lo assegurat,
deixaren-lo, amb la lira suspesa a son costat.
Autor:
Santiago Rusiñol i Prats
Obra: L'illa de la calma , 1976
Pàgina: 469
Obra: L'illa de la calma , 1976
Pàgina: 469
De primer, es pugen uns graons, després se'n baixen d'altres, es veu una bauma fosquíssima i s'entra a la boca de la terra.
Dintre la gruta on s'ha entrat, encara es veu un xic de claror. Una llum tan blava i tan feble, que sembla un sospir de llum, una clariana de presó o un ble d'espelma que s'acaba i es va apagant... apagant... i bona nit!... Ja s'és a les fosques.
Aleshores amb l'atxa que portem, la fantasmagoria comença. Tot lo que es veu ja és cosa somniada. Amunt s'endevina una nau; a un costat es veu una ombra que va a parar al no acabament; aneu enllà, un pou us enfonsa, i un va baixant, va baixant sempre, i tant baixeu, que arriba un moment que ja no voleu pensar en la tornada, per a tornar-vos-en enrere.
Aquesta impressió del no veure-hi és, potser, la impressió més pregona que un s'emporta de la cova. Aquell adéu a la claror us dóna fred, us fa esgarrifar. Un sent la fredor de ser cego, l'angoixa del desconegut, la buidor de la manca de sol, i per més que un reflexiona que allò és cosa de moment, de tant en tant un es toca els ulls, els obre i els vol obrir més, i sentint, i sentint que ni així hi pot veure, un sent que s'ofega de vista, i s'amarra a la llum de l'atxa, com si fos sa sola esperança.
Autor:
Rafael Ginard Bauzà
Obra: Obra poètica , 1995
Pàgines: 94-97
Obra: Obra poètica , 1995
Pàgines: 94-97
Les coves d'Artà
Muntanya de Cap Vermell,
quins somnis, les teves roques!
Tota et feres pensament
i vares crear les Coves.
Impetuós frenesí,
pedra que és glòria i victòria,
poema tumultuós
d'una vigoria còsmica.
La muntanya hi ha posat,
milers d'anys, tota sa força,
i és l'inexpugnable estoig
on amaga la seva obra.
Crit d'estupefacció
és la boca de les Coves
sobre el paisatge i la mar.
La mar amb ses fèrvides roses
d'escuma, cinta d'argent,
l'arena i penyals enfloca.
En l'avenc meravellós,
seu la Nit espessa i orba,
mes són llanterna en la Nit
els somnis blancs de les roques.
El silenci mineral
oprimeix com una llosa.
Destil·len eternitat
les buides cambres ciclòpiques,
on sempre és igual el temps
i sempre és la mateixa hora.
Calma de pedra i foscor,
ni més batec ni rellotge
que els degotissos, fluint,
en impassible monòleg.
El poema mineral
era una bellesa morta.
L'altíssim Poeta ungí
amb sant crisma el rígid monstre.
La taumatúrgica veu
ànima dóna a les Coves
i els degotissos, fluint,
sobre Nuredduna, ploren,
i ja és un temple l'avenc
i el gran sacerdot En Costa.
S'entallen uns mots vitals
en la cambra més recòndita.
«La deixa del geni grec»
cedeix versos a la roca,
els més humans i més purs
de la magnífica toia.
Van i vénen els penons,
els orgues de pedra sonen.
Les entranyes del Coval
fan un tremolor de joia.
Fantasmes de cavallers,
dins l'ombra blava se mouen.
Batega el pedreny i el pols
els degotissos hi posen.
Des d'ara i per sempre més,
les Coves apoteòsiques
seran temple i mausoleu
gràvid de l'ombra i la glòria
del Rapsoda il·luminat,
cantor suprem de Mallorca.
Altres indrets de Capdepera:
Indrets