Creu dels Montcada i Puig de Saragossa

Autor: Jaume I Conqueridor
Obra: Crònica o Llibre dels Feits , 1982
Pàgina: 122

I sobre això parlà En Ramon Alaman, i digué : -Vós, senyor, heu vingut aquí, i nosaltres amb vós per servir a Déu, i heu perdut aquí, que moriren en vostre servei, tals vassalls, que cap rei no els havia millors: i Déu us ha donat temps per tal que els pugueu venjar, i venjant a ells tindreu tota la terra, car el rei de Mallorques  té tan gran seny, i sap la terra de Mallorques, que si anava Barbaria, amb ço que ell sabria dir, i amb el saber que ell ha aduïria tantes de gents de sarraïns en aquesta terra, que així com vós l'heu guanyada amb l'ajuda de Déu i de nós, i vós que hi podreu aturar tita via, que la'ns podria prendre. I, ja que vostre temps teniu, venjeu-vos d'ells i tindreu la terra i puix no us ca témer de Barbaria.

I En Guerau de Cervelló i En Guillem de Clarmunt digueren tots a una veu:

- Senyor, per Déu us preguem que us recordeu d'En Guillem de Montcada que tant us amava i us servia, i d'En Ramon, i dels altres rics hòmens qui són morts amb ells en el camp.

Autor: Bernat Desclot
Obra: Crònica , 1982
Pàgines: 90-91

Així que anaren avant i, quan foren al trescoll, encontraren-se amb la host dels sarraïns i anaren ferir a ells; sí que la batalla fou gran i forts. En Guillem de Montcada veié un puig davant si, i entengué que si els cristians podien prendre aquell puig, que tot llur fet seria guanyat i els sarraïns serien perduts; i si els sarraïns els prenien, els cristians haurien perduda la batalla. I així, partí-se de la sua senyera amb una partida de sos cavallers, i anà a ferir entre els sarraïns; sí que els esvaí, i malgrat d'ells muntà-se'n per una serra amunt, amunt del puig. I quan els sarraïns ho veieren, foren-ne molt irats, i partiren-se de llur host ben bé dotze mil i muntaren-se vers el puig on En Guillem de Montcada era. O quan Guillem de Montcada es veié venir, digué a sos cavallers:

Barons -digué ell- aneu-los a ferir, i jo romandré ací amb un sol cavaller; que si el puig podem retenir, la batalla havem guanyada.

Així els cavallers punyien vers els sarraïns i anaren a ferir en ells, sí que els aconseguiren o passaren més enllà, mes tan era gran la pressa dels sarraïns, que no pogueren tornar el puig a En Guillem de Montcada. I els sarraïns muntaren el puig, i En Guillem de Montcada, qui els veié, volgué escapar-se'n, per çò que només hi era amb un cavaller, mes no pogué davallar amb el cavall, que la muntanya era molt rosta i arrocada. I tornà atràs i volgué prendre altre camí, mes els sarraïns el sobtaren tan fort de totes parts, que no es pogué defendre, i pres un colp en la cama que el peu li caigué en terra; i puix feriren el seu cavall, i caigué del tot en terra o aquí morí. I el cavaller qui amb ell era, mentre que els sarraïns se combatien amb En Guillem de Montcada, es defensà el millor que pogué; i ja que va veure que son senyor era mort, escapà als sarraïns, i malament nafrat en el cap i en la cara, i tornà-se'n vers els cristians.

Entretant En Ramon de Montcada seguí la senyera i anava a avant, ferint i donant de grans colps, i el cavall esperonà i caigué  en la pressa, qui era molt gran, i aquí morí.

Autor: Josep Lluís Pons i Gallarza
Obra: Els poetes romàntics de Mallorca , 1950
Pàgines: 40-46

La mort dels Montcades

 

Als camps de Santa Ponça,

no gaire lluny del mar,

al mig d'una pineda

s'aixeca un pi més alt.

Lo cap sobre la soca,

l'esquena en el penyal,

Guillem lo de Montcada

greument hi jau nafrat.

Desfeta la lloriga,

la cinta sens punyal,

vermella i esmussada

l'espasa en té al costat,

la vista enterbolida,

cercant lo seu gemà;

del pit, mentres respira,

n'hi brollen glops de sang;

del Bisbe, qui l'auxilia,

la creu ne du a les mans;

d'alçar-la fins als llavis

no té força en el braç.

Entorn los homes d'armes

mirant-lo enrevoltats,

als altres que hi arriben

lo signen amb pietat

Donzells allí s'apleguen,

barons i capitans

i al mig de tot En Jaume

baixant de son cavall.

 

—Darrera aqueixes platges

ne veig finir lo sol.

Lo sol d'eixa diada

serà el meu darrer goig.

Plany al qui en terra estranya

lluny de sa pàtria mor.

 

Adéu lo rei En Jaume,

adéu rei d'Aragó:

amb Vós vinguí a Mallorca,

mes no hi entraré amb Vós.

Plany al qui en terra estranya

lluny de sa pàtria mor.

 

Mallorca serà presa,

venjat lo nostre afront;

esglésies ses mesquites

i creus ses llunes d'or.

Plany al qui en terra estranya

lluny de sa pàtria mor.

Autor: Joan Alcover i Maspons
Obra: Obres completes , 1967
Pàgina: 47

La creu (fragment)

 

Forjada al foc de l'avior

on el geni d'una raça

que semblava moridor

forjà el cor i la corassa

d'En Jaume el Conqueridor;

 

forjada al foc que inflamava

l'accent de Vicent Ferrer,

i en l'Art Magna clarejava,

i empenyia a la mar blava

els navilis d'en Roger;

 

forjada al foc de la pira

que unia al rei coronat

els reis de la docta lira

fent de la reial cadira

trono de fraternitat;

 

forjada al foc que fonent

els grillons dels esclavatges,

l'argolla del pensament,

s'estenia per les platges

i els deserts de l'Orient;

 

eixa creu de recordança

dels dos cavallers germans,

serà ensems, perpetuant-se,

monument de l'aliança

que entrunyella nostres mans.

 

**

 

Aquí tot canta la gesta

d'En Guillem i d'En Ramon,

i el pi vell encara resta

on va reclinar la testa

En Montcada moribon.

 

Els dos hèroes combateren

i triomfaren i moriren ;

ni sols plorar-se pogueren;

mes les ànimes s'uniren

quan la volada prengueren.

 

Plora l'host tota la nit;

com un nin, el Rei ardit,

el lleó de les batalles,

remullà de plors les malles

que guarnien el seu pit.

 

Va plorar la gent d'enfora;

i apar que el plant d'aquella

de segle en segle retrunya;

va plorar i encara plora

l'amorosa Catalunya.

Autor: Marcel·lina Moragues Ginart
Obra: De mi no en fan cas... Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936) , 2010
Pàgines: 140-141

El pi dels Montcades

 

Pi, si poguessis contar

lo passat des que nasqueres!

Tu la host del rei Jaume veres

amb els moros batallar.

 

A damunt aquesta altura

no bramulen les ventades,

i el remor de les onades

ressona dins l'espessura.

 

Tu t'aixeques com gegant

fent-nos recordar les gestes

d'aquell gran rei, ses conquestes,

i dins son nom murmurant.

 

Pi vell! Ta soca corcada

és un llibre de la història;

record de passada glòria,

mai de Mallorca esborrada.

 

Veient-te el glosador, canta

d'aquells cabdills lo valor;

tu n'ets fita de l'avior,

record d'una guerra santa.

 

Amb la sang de dos germans

tes branques són consagrades!

Glòria al nom de los Montcades,

braus i nobles catalans!

 

Vulga Déu, arbre estimat,

que mai t'arranc la ventada,

ni a tu ni a la creu alçada

per nosaltres al teu costat!