Aula de Gramàtica

La torre tenia una única habitació circular...

Autor: Jaume Fuster i Guillemó
Obra: L'illa de les Tres Taronges , 1985
Pàgines: 90-92

La torre tenia una única habitació circular, de parets de pedra, sense tapissos. Les finestres, allargades en forma de tronera, tampoc no tenien finestrons. Un llit sense matalàs, un tamboret, una taula i un rentamans en un racó eren tot el mobiliari. Hi havia, a més, llibres a balquena que entapissaven les lloses del terra, cobrien els ampits de les finestres i s'amuntegaven seguint la rodona de la paret. Llibres vells, polsosos, lligalls, munts de paper... Enmig d'aquest desori, una mena de monjo, vell com el temps, seia damunt d'una pila de llibres, mentre consultava un pergamí. Una mena d'halo lluminós brollava de la seva crinera blanca que es confonia amb la barba que li arribava a la cintura. En sentir-nos arribar va alçar la testa i ens va mirar amb uns ulls negres i punxents com una espasa, uns ulls que despullaven l'ànima i penetraven fins al moll de l'os, fins a l'essència mateixa d'allò que miraven. Crinera, barba i ulls. I unes mans nuoses com branques de roure, això es tot el que recordo de l'Home Savi del Puig del Gegant. I una gran pau, com si en aquell recinte no hi pogués entrar ni un bri de la maldat que cobria el món i amenaçava l'illa amb el flagell de la destrucció.

—Us esperava, Roger —va dir l'Home Savi, abans que ningú, ni tan sols Gosost, gosés parlar—. Us esperava de fa molt de temps... Us heu retardat.

La seva veu era com el so d'un llaüt màgic i, alhora, com un tro llunyà, com l'aigua dolça d'una pluja de tardor i al mateix temps com una bufada de tramuntana a les costes de Bròtil. Acaronava com la mà d'una àvia i tallava com l'espasa d'un guerrer.

—No ha estat per culpa meva, senyor —va respondre Roger, amb humilitat—. Al Monestir dels Rogets em necessitaven i m'he atardat a ajudar-los. Però ara m'adono de la urgència de parlar amb vós.

—Veig que també us heu aturat a la cabana del Bosc que encercla el Camp Fosc —va dir l'Home Savi, fitorant amb els ulls de foc l'embalum que Roger duia davall el braç.

—El Destí, senyor, ens hi ha menat —va contestar Roger i, mentre ho deia, va dipositar ais peus de l'Home Savi l'embalum—. La veu del passat a la cabana va dir clarament que us pertanyia, senyor.

—Us ho agraeixo, Roger. Només un home com vós podia sentir la veu. L'oïda d'un home qualsevol no hauria estat capaç de destriar-ne el sentit.

L'Home Savi es va ajupir, va desfer l'embalum i en va treure una espasa. L'empunyadura era de banya, gastada per l'ús, i la fulla, oscada, havia perdut el tremp i estava rovellada pels anys. Les mans de l'Home Savi van agafar l'arma, la van alçar com una ofrena i la van atansar a Roger.

—Aquesta és l'espasa del rei Nolàs, perduda d'ençà que Flocart governa seguint els consells de la Veu. Va ser forjada fa molt de temps i jo hi vaig gravar una divisa. Encara la podeu llegir...: «Justícia porta Pau - Injustícia porta Guerra.»

I mentre llegia la divisa va semblar com si l'espasa recuperés una antiga dignitat i, durant uns breus instants, va lluir sense osques, trempada de bell nou. En acabar-se el conjur, però, la lluïssor va desaparèixer i l'espasa va tornar a ser un bocí d'acer rovellat.

Roger tenia el posat greu, hieràtic i senyorívol d'un rei de l'antigor. Vaig recordar la profecia que parlava d'ell, les paraules de la dona-peix i vaig comprendre que la decisió de passar pel Bosc d'Alzines, pel Camp Fosc i per la cabana no havia estat fruit de l'albir del soldat, sinó del Destí, que l'havia menat a l'illa, escrit de feia temps en els signes i en les paraules de l'Home Savi.

—I ara, amics meus, seieu i expliqueu-me noves del vostre viatge —va dir, tot d'un plegat l'Home Savi, deixant l'espasa damunt la taula.