Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell de Lluçà, nom que donà origen a la comarca del Lluçanès, és documentat per primera vegada el 905. A partir del segle XIII passà d'unes mans a unes altres de la noblesa, fins que el 1611 va ser adquirit pel Rei. Actualment, del bressol del Lluçanès se'n conserven una paret del mur del nord -de dos pisos- i un parell de cambres mig esfondrades al sud. Al seu costat hi trobem l'església, que data del 988 i és una de les poques amb planta rodona de tot Catalunya. Des de qualsevol dels paratges del cim de la muntanya tenim una esplèndida vista del Lluçanès i vorals. Des d'aquest mirador podem llegir un fragment del poema "El Castell de Lluçà", de Carles Dot i Camprubí; també el poema "Natura" de Josep Bonet i Tosquellas; així com "Visions del Lluçanès", de Vicenç Costa i Bassachs.
El castell de Lluçà (fragment)
Albires la geografia en llunyans punts,
enclavat en el cor de terres nobles,
ets sentinella ferm d'aquests dos pobles
que, forts i valents, han avançat junts.
Rica Santa Eulàlia tèxtil i ramadera;
hi ha romànic i pintures a Lluçà,
ens diu la missa el mateix capellà
i el lluçanès ens lliura de sequera.
L'alba et desperta tot jorn matinet
i el sol gelós, t'il·lumina primer a tu,
i en el captard quan no la veu ningú,
la lluna et deixa amorós petonet.
Ets observador de cel i natura
o del veí i la veïna si van junts;
veus oir la missa a la capella dels Munts
i de Peguera el ramat que pastura.
Visions del Lluçanès
Horitzons de muntanyes amansides
enronden les bellors del meu país.
Mireu l'esplet de roures i d'alzines!
No és tot un paradís?
El cel, plàcid de llum, sembla ensonyar-se;
una vasta quietud omple els sentits ...
Que és bonina la vida de muntanya
sense sorolls ni crits!
Els camins serpentegen les carenes
i baixen a les valls negres dels pins;
les aigües de les fonts són aigües fresques,
d'alegres rajolins.
Cases pairals enjoien la contrada;
ermites seculars alcen el front:
bé n'han sentit de trons i pedregades
mes, que sòlides són!
Dintre unes parets tosques com aquestes
transcorregué la meva joventut.
Que en fou de minsa aquella adolescència
que el pas del temps s'ha endut!
Encara veig la cambra trista i freda,
germana de l'amarga lassitud.
Perxò vaig emigrar a terra més fèrtil,
cercant amor i ajut.
i el viure em somrigué. Prop de l'amiga
ja no em mancà tendresa ni progrés.
Feliços hem forjat la nostra vida,
captius del Lluçanès.
Ens ha plagut trescar per'questes crestes
vellutades de gespa i quietud,
sadollant de antura les facècies
de nostra joventut.
Oh, cota mansament afavorida,
d'ombroses valls i solellats indrets!
A través dels meus ulls encara et miro
més bella del que ets!
En tu tot em corprèn: l'estol de feixes,
com brisalls de colors dintre dels verds,
i el llunyà remoreig de les rieres
que convida al rabeig.
A les postes de sol somniadores,
-quan el crepuscle la visió confón-
el cantussol dels grills i les granotes,
quina delícia infón!
I el goig de les alegres orenetes,
mireu-lo, cel amunt, que és emotiu!
Emigren a l'hivern, però cada any tornen,
geloses del seu niu.
la mirada es sorprèn a cada serra;
el cor ansia anar d'ací i d'allà ...
amb els marges florits i els boscos tendres,
qui no es delejarà?
Oh, tocom lluminós, terra nadiua
de bona gent i romàntics amors:
quina pau encomanes al meu viure,
entorn de tants records!
Natura
Em plau la muntanya brusca
el xisclejar d'ocells i la remor de pins.
Em plau una barretina musca,
passejar per cimboris i camins
Em plau el mormoleig de l'aigua
que pels rocams suau va devallant
i sentir del romaní la flaire
i el contemplar les àligues volant.
Em plau la muntanya pelada
pels intemperis de la neu i el gel,
i l'agafar la truita mal-carada
d'entre aigües cristal·lines com el cel.
I, veure't i viure amb tu, natura
de fraus, arbredes, flors i ocells
i xuclar en el rierol de l'aigua pura
i trepitjar el terrós i els codolells.
Altres indrets de Lluçà: