Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest portal estava situat on avui hi ha els jardins de la plaça Jacint Verdaguer. En aquest espai o en l'actual portal del carrer de les Beates que passa per sota del pany de muralla conservada podem llegir el fragment de Joaquim Ruyra que descriu la fugida de la seva família de Girona arran dels fets de la Segona Guerra Carlina. Molt a prop, en mig de l'actual plaça, s'hi va construir el refugi que va fer desaparèixer el primer parc públic que tingué la ciutat el Jardí de la Infància i, a tocar, el del carrer del Carme, amb un cost global de 750.000 pessetes de l'època. Davant de l'entrada o a l'interior del refugi ens pot servir de lectura d'un text de Joaquim Ruyra que descriu una vivència del setge de la darrera guerra carlina i del fragment de l'article "Refugis i jardins" que Carles Rahola va publicar a L'Autonomista i que li va costar la vida.
En aquell temps els carlins havien intensificat la guerra a Catalunya i havien establert, més o menys efectiu, un bloqueig a l'entorn de la ciutat de Girona, on, aleshores, residia jo amb la meva família. Aquest bloqueig va posar els defensors de la ciutat en un estat de sobreexcitació morbosa, i, ja que no podien venjar-se, en l'enemic armat, dels perjudicis que els ocasionava, s'esbravaven contra els gironins pacífics que els inspiraven sospites d'opinió carlina; i, entre els sospitosos, inclogueren el meu pare, no per cap altra raó sinó perquè, catòlic pràctic, assistia a missa els dies de precepte i visitava tot sovint les Quaranta Hores. El cert és que el pobre home es veié atropellat de mil maneres, ja amb el càstig de contribucions extraordinàries, ja amb el de fer serveis personals a les muralles, intencionadament assignats a les nits més crues de l'hivern, quan plovia, nevava o la tramuntana bufava amb més inclemència. Allò era insuportable. Així és que, en el bon temps, abans que arribés un nou hivern, determinàrem evadir-nos. [...]
Planejada la resolució, tractàrem de posar-la en pràctica, cosa que oferia les seves dificultats. L'absentar-se de Girona només era permès als que disposaven d'un document oficial autoritzant-los-ho, i aquest document es negava sistemàticament als sospitosos. No teníem, doncs, més remei que fugir d'amagat. ¿ De quina manera ?
Aleshores vivíem en el primer pis d'una casa senyorial (Casa Ciurana), i, entre altres dependències, als baixos disposàvem d'una quadra, on els nostres masovers de Montnegre, quan ens visitaven, solien fermar els bous o els cavalls dels seus carruatges. Ara bé, a pretext de netejar aquella quadra, un hortolà del carrer de la Rutlla, amic nostre. va venir un dia de bon matí amb el seu carro, va carregar-hi dos o tres baguls nostres, plens de roba, va cobrir-los de fems i, com si no traginés altra cosa que aquests fems, va sortir de la ciutat sense inspirar la més mínima sospita als guardians dels portals. Tot seguit, aquell mateix matí, després d'haver afluixat a la seva horta la part de fems que duia, va transportar a Fornells la part d'equipatge i el deixà dipositat a l'estació, a disposició nostra quan hi compareguéssim.
Mentrestant els de casa s'afanyaven a entaforar, de la manera més dissimulada possible, en els plecs interiors dels nostres vestits, especialment en els de les dones, joies i diners, en bitllets i en metàl·lic. Jo portava un sobretot en el qual, entrecosides entre el folro i la roba, encabiren una bella porció de monedes d'or; cinquenes, unces i mitges-unces. Eren tresors que no podíem abandonar. Ja prou ens recava haver de deixar a la bona de Déu els mobles del nostre pis; però, és clar, no ens els podíem pas endur. A la tarda d'aquell dia mateix, després d'haver dinat amb quatre esgarrapades, car tots estàvem nerviosos i desganats, tancàrem amb dos tombs de clau el cancell i, com aquell qui va a passeig a prendre el sol, aparentant una gran tranquil·litat, sortírem per la porta del Carme i enfilàrem la carretera del cementiri. Érem quatre, el meu pare, la meva mare, la meva germaneta, de vuit anys, i jo, que en tenia quinze.
No gaire lluny, ens hi esperava el nostre amic hortolà amb un carro entendat. Hi pujàrem i vàrem posar-nos darrera d'unes garrafes i uns sarrions buits que s'hi estintolaven formant mampara, ja disposats així perquè a llur redós poguéssim amagar-nos, agenollant-nos a les bosses del carro i cobrint-nos amb una manta, així que el nostre conductor ens donés algun senyal d'alarma.
De moment, les circumstàncies eren favorables. La carretera, en tota l'extensió que en vèiem, estava deserta. A l'Onyar, tampoc no hi havia ningú. Les seves aigües, groguenques i llustroses, semblaven embassades, car no mostraven cap arruga d'onatge ni deixaven sentir cap remor de correntia; i les acàcies, pollancres i matolls de les seves riberes restaven en una immobilitat tan absoluta que un hom hauria pogut imaginar que eren de naturalesa inflexible, àdhuc en les seves més fines branquetes i fulles. La tarda no podia ésser més dolça i quieta. Enlloc no hi havia cap tremolor sinó la nostra.
Refugis i jardins (fragment)
Anys enrere, l'Ajuntament construí un petit jardí per a la Infància en un lloc escaient de la ciutat. Hom hi veia a l'hivern infants que jugaven o vellets que prenien tranquil·lament el sol. Era una nota plàcida, digna d'ésser recollida per un poeta com l'autor dels Miserables... Què ha passat ara? El jardinet ha desaparegut i hom veu grans munts de terra tot a l'entorn. Uns obres hi treballen atrafegats: hom diria, de bell antuvi, que fan excavacions a la recerca del passat. Qui hauria pogut preveure, un any i mig enrere, que el que fou construït per a esplai dels infants seria destinat a inajornables necessitats de guerra?
La gent docta i la gent senzilla creu sovint que no hi ha res de nou sota el sol, que la Història es repeteix, que les coses velles tornen... Certament; allí a la vora hi hagué lluites sagnants en altres èpoques i, a principis del segle passat, en dies oratjosos per Europa com els d'ara, la ciutat hi fou heroicament defensada pels gironins. Després, amb motiu de les guerres civils, es sentien allí les descarregues dels afusellaments.
Avui, com he dit, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en el temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir.
Altres indrets de Girona: