Plaça Major

Autor: Antoni Puigverd i Romaguera
Obra: Ombres i dies , 1988
Pàgines: 189-190

Amb els anys, la Bisbal s'ha beneficiat del turisme costaner, però això ha acabat convertint-la en un tòpic: un hipermercat de ceràmica que s'allargassa d'una punta a l'altra de la carretera. I entre el tòpic vell (capital del partit judicial, capital de comarca, ciutat) i el tòpic nou (monocultiu ceràmic), l'ascensió i caiguda de les «bòbiles», les fàbriques de totxos i rajoles. Perquè, certament, la Bisbalha estat un dels nuclis urbans més castigats per la crisi a les nostres comarques. Per al passavolant, la ciutat és, sobretot, aquesta acumulació de ceràmica al carrer; aquell que hi ha viscut sap, però, que, més enllà de tots els tòpics, la Bisbal té l'estructura d'un iceberg.

Sota les voltes («rialleres», adjectiva el poeta generós) que sempre m'han semblat desmesurades i ampul·loses (coherents, això sí, amb aquesta capitalitat que li ha servit més de tap que d'obertura), sota el Castell i el Campanar de l'Església, s'oculten uns racons urbans que sedueixen com la ingènua bellesa del gerani: el carrer del call, que és una mostra elemental i precisa, del que havia estat la vida dels jueus en els nostres pobles medievals; el passeig, on aquests dies s'instal·len les atraccions de la festa, que és, quan no hi ha el bullici d'aquests dies, un boulevard elegant i agradabilíssim, amb uns plàtans frondosos, uns habitatges senyorials, un bar amotllat a l'estructura d'un antic teatret i l'antic cinema Mundial, edifici notable, que s'està recuperant per a l'ús popular de cultura, gràcies a les hàbils negociacions del tinent d'alcalde de cultura, Terradelles,que va vendre's l'ànima convergent a Madrid per aconseguir els diners que calien; el carrer del convent, costerut, una mostra d'arquitectura popular, humilíssima, que condueix al Convent dels Franciscans, un paratge deliciós, amb una vista magnífica, seu des de fa anys de l'Escola de Ceràmica. I el carrer del Pont, el del Pedró, el carrer nou, el dels tarongers, el Raval, l'església barroca de la Pietat, la placeta de BenetMercader, un pintor cosmopolita d'origen bisbalenc; a tots aquests racons, el temps sembla haver-se aturat i és possible, encara, respirar-hi l'oxigen del passat.

No m'estic referint a l'arquitectura antiga que podem trobar a qualsevol nucli d'origen medieval (al mateix Castell, per exemple), sinó a l'estancament meravellós d'una manera de viure (la tipologia de les cases, fonamentalment humils, la geometria de les façanes, els elements decoratius, l'orografia dels carrers), que encara conserva intacta, pràcticament incòlume, la seva fesomia peculiar.

Autor: Xavier Cortadellas i Gratacòs
Obra: Primer senyal , 1989
Pàgines: 23-24

Fruit prohibit (fragment)

Des del terrat de casa seva li feia l'efecte que era una mica l'amo del món. Sempre li havia agradat estintolar-se a la barana i escrutar amb avidesa tot el que l'envoltava, resseguint-ho talment com el propietari que ha decidit examinar els seus dominis. Aquell món, tot allò, era seu. L'únic lloc des d'on podria considerar que s'iniciava el seu punt de partida. Un món, és clar, fet a la seva mida, reduït a allò que els seus ulls veien i que les seves cames estaven habituades a trepitjar: a un paisatge sabut de memòria, ple de racons i d'amagatalls que només coneixien els seus, aquells que hi vivien. Unes persones que semblaven haver nascut per existir sempre més.

En primer lloc el món era el campanar amb el llentiscle al tarot, estenent l'ombra damunt la plaça i els carrers dels voltants; mentre les caues, a frec, l'acotaven. El món era també tot un reguitzell de cases i de teulades amb el que hi havia entremig, de terrats escampats a la babalà, gairebé sempre buits o, ben de tant en tant, ocupats per una dona vella que hi plegava i hi estenia la roba. La roba i la vella, és clar, com les caues, indefectiblement vestida de negre.

Més enllà del confí de la carretera, i també cap a l'altra banda, el món es convertia en un enfilall de camps i d'arbres sense noms i sense fronteres...