Casa familiar d'Antoni Piugverd

Quan la meva mare va emmalaltir de càncer...

Autor: Antoni Puigverd i Romaguera
Obra: La finestra discreta , 2014
Pàgines: 82-83

Quan la meva mare va emmalaltir de càncer, jo l'anava a veure sovint a la Bisbal. Aprofitant l'hora de dinar, travessava amb el cotxe la llum de llimonada dels migdies de febrer. S'estava sempre al llit. Havia perdut la gana i també aquell seu caràcter tan combatiu, però no pas les ganes de parlar. Continuava explicant nous capítols de la seva novel·la infinita. Ella no ho sabia, però podria haver estat una novel·lista de l'estirp de Balzac, que va tallar tantes tronches de vie: llesques del pa de la vida. M'asseia al seu costat i l'escoltava: històries familiars que ja només ella coneixia s'entrelligaven amb les seves vivències sentimentals; anècdotes de la seva vida o dels nostres avantpassats es barrejaven amb el relat dels fets històrics més importants del seu temps. Tenia una memòria prodigiosa i inesgotable, la mare. Una memòria femenina. La memòria de les dones és la banca dels records. Les dones guarden la història de les famílies com si fos l'herència més preuada: les olors í els gestos evaporats, els patiments i aventures, les rialles i els secrets, però també la forma dels mobles perduts, les receptes de cuina o les raons dels conflictes amb els parents renyits.

La mare tenia l'arbre genealògic de la família al cap. Era capaç de recular fins a quatre i cinc generacions; i de parlar-ne com si s'hagués reunit amb aquella remotíssima parentela pocs dies abans. Evocava situacions arcaiques com si fossin de rabiosa actualitat.

L'habitació donava a cara nord, i el sol només hi entrava de rebot, pel reflex dels vidres de les cases del davant. Per a ella, lluïen més els sols d'ahir. Tant podia fer aparèixer els ancestres d'una veïna com fer renéixer el roser que l'avi havia plantat a l'eixida mig segle enrere. La mare estava en condicions de desplegar la història del carrer, casa per casa i, de carrer en carrer, la història de tot el poble.