Plaça porxada o de l'Església

Autor: Apel·les Mestres i Oñós
Obra: Folklore català. Volum I. Tradicions , 1895
Pàgines: 251-252

El mercat de Calaf havia sigut altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a lo que deu sa celebritat.

No, no és sa importància mercantil sinó un incident extraordinari qui li donà la fama que va perpetuant-se de sigle en sigle.

Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns se consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, ne vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules se glaçaven al sortir dels llavis.

Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; ¡i com havia de sentir-se si, com vos dic, al moment de brotar se glaçaven les paraules!

Però el dia anà avançant, cobra força el Sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i aixís com s'anà desglaçant l'aigua s'anaren desglaçant les paraules, ¡totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça!
¡Ah, fillets de Déu! ¿vos l'imagineu el rebombori que es produí de cop i volta?

«¿Quant d'aquest matxo? —¡Compreu-me aquest porc! —¡Tres unces! —¡Vint-i-quatre dobles! —¡Aquest parell de bous queda per mi! —Ja vos el podeu mirar per tots cantons. —Set unces. —¿No tira pas coces? —¡Ni mitra dobla menos!» etc., etc.

És a dir, que entre les paraules que es desglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xiriboi i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre.

I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles.

Autor: Pius Forn i Maixenchs
Obra: L'alumnàtica (número 32) , 2004
Pàgina: 32

No sé què tens campanar
de nostra vila estimada,
que al trobar-me un xic enllà
í no et copsa la mirada,
sento al cor enyorament
i a tu vola el pensament
com coloma enamorada.

Al peu de la Plaça gran
ets com etern sentinella,
unit al temple i guardant
tan preuada meravella.

T'enlaires tot respirant
del cel les aromes pures,
essent guia triomfant
de les humanes sutzures.

Tu com un imant atraus
a la gent de la contrada
a mercats, fires, saraus,
o a una festa senyalada.

Esperes dels calafins
que et retornin les campanes
per a escampar els sons divins
fins a les terres llunyanes.

De tant en tant veus passar
la comitiva endolada
que amb sentit llagrimejar
van a acompanyar al fossar
a una persona estimada.

Per Nadal a mitja nit,
malgrat el fred i boirina,
al bell temple has reunit
la bona gent calafina
per adorar amb emoció
al tendre i diví Nadó.

I quan la Pasqua ha arribat
i el toc de l'al·leluia has dat;
anunciant el gran dia,
a la plaça acut tothom,
omplint-se de gom a gom,
entonant cants d'alegria
els nostres millors fadrins
com un cor de serafins.

Als bateigs, ja no cal dir,
fas la repicada maca
si la padrina i padrí
han afluixat la butxaca.

Ara et diré amb devoció
que repiquis llarga estona,
com un herald que pregona
nostra gran Festa Major.

No sé què tens campanar
de la vila calafina,
que al trobar-me un xic enllà
i els meus ulls no et veuen ja,
se'm clava al cor una espina!

Autor: Climent Forner i Escobet
Obra: Preneu-m'ho tot, deixeu-me la Paraula. Poesia, 1945-2007 , 2007
Pàgines: 142-143

El mercat de Calaf

A Calaf n'hi ha un mercat

que té molta anomenada,

no per tot el que s'hi ven,

per les seves verdulaires.

D'entre totes les que hi van,

les que hi van cada setmana,

n'hi ha una que és un sol

ofuscant totes les altres.

Quan el fill del rei hi surt

a donar una passejada;

quan hi surt el fill del rei,

quin seguici de mirades!

—   Cavaller, bon cavaller,

més de quatre l'escridassen:

podeu prendre el que vulgueu,

que no us calen or ni plata. —

La més bella no diu res,

que les altres criden massa,

fins que el jove se'n sorprèn

molt ofès d'aquell desaire.

—   Pageseta, qui sou vós?

Per què feu aquesta cara? —,

li fa el príncep davallant

del cavall que cavalcava.

Ara el sol és en un punt

que la plaça es torna calda.

Colometes a ple vol,

com repiquen les campanes!

—   De Viver de Serrateix

no venia per complaure-us,

senyoret del cabell ros,

hereuet de poc reialme;

però ja que gallegeu,

digueu què voleu comprar-me

d'aquest bé de Déu que tinc

d'ous i fruites i viandes.

No porteu pas prou diners

i no estic, no, per fiances. —

—   No vull pas comprar, respon,

res d'aquesta gran parada;

és a vós que us vull comprar,

és amb vós que vull casar-me. —

—   Doncs, llavors, només us cal

que em doneu una besada. —