Autor:
Caterina Guerrero i Ubach
Obra:
Casa Margarit
, 1996
Pàgines:
50-51
A Sornàs, hi havia un forn pel servei comunitari. Les dones pastaven i hi feien el pa. El pa més usual, el que feia tothom, era de farina de sègol barrejada amb forment -farina blanca.
Ocasionalment el feien de farina de sègol barrejada amb farina de tausella (nom andorrà de tosella), que és una farina de qualitat superior i prové del blat o xeixa sense aresta, és més rossa de color i el pa és millor.
De tausella no en sembrava tothom, era de mal escaure (sic). Els de cal Margarit conreaven aquest cereal a la propietat que tenien al bosc a sobre de Sornàs, al Serrat no s’hi feia. Tenien una mola a mitges amb els veïns de cal Miqueló, la utilitzaven una setmana cada u, i també un cop per setmana feia el pa la mestressa de cada casa.
Tothom esperava el dia que tocava de fer-lo a la Margarida. El seu pa tenia consistència, era bo, ben llevat i en passar uns dies no es floria.
(El Josep encara recorda com li agradava el pa que feia la seva mare).
Acabat de fer, el posaven a sobre la taula, cruixent i olorós. L’escalfor que desprenia temperava l’estança. Després, un xic refredat, el llescaven i els reconfortava l’estómac.
Amb els bocins de pasta sobrera en feien coques primes, afegint-hi un rajolinet d’oli i un grapat de sucre.
Quan l’ocasió ho requeria, feien altres menes de coques: amb farina, ous, llet i matafaluga, i per les matances en feien amb llardons.
En dies especials, com per exemple quan rebien la visita d’algun parent, els oferien «coca amb llangonissa» (és sorprenent el gust deliciós que deixa al paladar aquesta combinació. Actualment encara se’n pot menjar a Andorra, però dissortadament aquest costum es va perdent).
